#3269 - Aquí, a l'Oest del 14/11/2025

Eduard Morell i la Maria dediquen la secció "Escolta'm una cosa" al nou disc de Rosalia, *Luxe*. L’Eduard remarca que faran periodisme d’opinió, no musicologia estricta, i adverteix que tot són lectures subjectives. Valora molt positivament la Rosalia com a música i compositora, amb gran formació i mitjans, i destaca la presència de la Sinfònica de Londres, col·laboracions amb Estrella Morente, Sílvia Pérez Cruz i Björk, l’ús de diversos idiomes i influències de tradició clàssica i religiosa. Tot i així, confessa que el disc no l’ha emocionat, excepte la cançó “Madrugar”. Per contrastar, fa sonar un àudio del compositor i productor Joan Arnau Pàmies, que considera *Luxe* un molt bon disc dins del panorama mainstream, amb recursos musicals poc habituals (calderons, ritardandi, connexions amb músiques de fa 300 anys). Pàmies adverteix, però, que no s’hauria de qualificar d’“obra mestra” en un sentit històric, ja que no és equiparable a Bach, Beethoven o els Beatles. L’Eduard i la Maria debaten sobre el concepte d’“alta música” i el cànon, i l’Eduard subratlla que Rosalia ja juga a equiparar-se a la tradició clàssica incorporant-ne símbols i formes. Critica també l’enorme aparat mediàtic que posa el focus en la forma (Orquestra de Londres, Björk, corals, Escolania de Montserrat) més que no pas en el contingut musical profund. A continuació, l’Eduard fa una lectura ideològica del videoclip de “Berghain” (pronunciat "Bergheim"): explica què és el club berlinès (tecno, ambient fetish/kink, exclusivitat) i observa la barreja entre sexualitat explícita (sample “I’ll fuck you till you love me”), imatgeria catòlica (creus, Sagrat Cor, colom-Esperit Sant) i referències a yuppies americans (joves professionals individualistes, estil Llop de Wall Street). Interpreta que aquesta combinació reforça un imaginari de conservadorisme social, pietisme religiós que anul·la el lliure albir, i individualisme neoliberal, d’acord amb el gir polític actual cap a la dreta i l’extrema dreta. Avisa que potser s’equivoca, però li desperta red flags sobre els símbols que el disc difon. Conclou que musicalment *Luxe* és un bon disc però ideològicament ell “no s’hi casa” i no el tornarà a escoltar, mentre que un altre disc descobert la mateixa setmana, *Cremeu tot* del grup de post-punk Sot, sí que l’ha emocionat profundament. La secció es tanca convidant els oients a opinar a les xarxes i recordant que totes les opinions són com els culs: tothom en té i totes fan pudor.

En la secció "Massaes és l’Oest", l’Arnau entrevista Toni Ferreny, director de l’agència de viatges Travelponent, per radiografiar els viatges de Nadal i d’hivern dels lleidatans. Toni explica que la temporada turística és realment tot l’any i que, per Nadal, si no s’han reservat ja els viatges, “anem tard” per l’alta demanda i la manca de disponibilitat en vols i allotjaments. Destaca que cada cop es reserva amb més antelació, sobretot per viatges en família. Per a escapades curtes, triomfen destins com Sevilla i Madrid per proximitat i preu, i mercats de Nadal a ciutats europees com Praga i Dublín, condicionats molt pel cost dels vols. Toni insisteix que no es pot mirar només el preu del vol: sovint, si el vol és barat, l’allotjament i la vida al país són cars, i a l’inrevés. Remarca una “regla” empírica: vol barat, destinació cara; vol car, destí més assequible en altres aspectes. En el capítol de fred vs calor, explica que qui fuig del fred busca el Carib, o països com Colòmbia, Costa Rica o Argentina, mentre que les famílies esquiadores continuen anant a la neu, sobretot al Pirineu lleidatà i aragonès. Parlen dels viatges a Lapònia (Finlàndia), molt consolidats: Travelponent treballa amb vols xàrter directes des de Barcelona o Madrid, amb avions tematitzats (assistents disfressats d’elfs, animació per a nens), convertint el viatge en una experiència nadalenca completa des de l’aeroport. A Europa, assenyala l’augment d’interès per Polònia (Varsòvia, Cracòvia) malgrat el fred intens, i per capitals com Lisboa i Praga. Londres, en canvi, ha perdut força pel Brexit: s’ha encarit i obliga a fer tràmits addicionals (visa/formulari i passaport), la qual cosa frena alguns viatgers. Pel que fa a Àsia i grans viatges, Toni matisa el mite que Japó s’hagi tornat realment barat —continua sent car— i situa la Xina com a destí emergent molt potent, facilitada per l’exempció de visat per a espanyols fins al 2026. Tailàndia continua sent el número 1 asiàtic i Bali un clàssic, especialment per a viatges de nuvis. En l’apartat Carib, expliquen el problema del sargàs (alga) que ha obligat a desviar fluxos cap a zones menys afectades: el nord de la República Dominicana i noves àrees mexicanes menys massificades. La Riviera Maya segueix sent atractiva, però Tulum s’ha encarit molt i ha perdut competitivitat. Toni també destaca el creixement de Colòmbia com a destinació combinant Bogotà, Medellín, Cartagena d’Índies i Santa Marta, i relata la seva pròpia experiència a zones menys turístiques del Pacífic colombià (Cali, observació de balenes, Eix Cafeter). A Àfrica, ressalta Marràqueix i els circuits de Ciutats Imperials al Marroc, el boom de Zanzíbar com a destí de nuvis, i l’atractiu creixent de Senegal i Cap Verd, aquest darrer com una mena de “Canàries més exòtiques” i a menys hores de vol que el Carib. També confirma que es pot viatjar a l’Antàrtida amb creuers-trencagels, tot i que és una experiència molt cara i especial. La secció acaba amb els plans personals de Toni (anirà a Praga per primer cop) i consells bàsics: visitar els clàssics, fer un creuer pel riu i deixar-se perdre pels carrers sense massa planificació. Si hagués de recomanar un gran viatge transoceànic per als propers mesos, triaria la Xina amb un mínim de 12–15 dies per cobrir diferents regions. L’entrevista reforça la idea que el turisme s’ha generalitzat tot l’any i que cal anticipació i visió global de costos.

El tècnic de so Abel Porroi tanca el programa amb una secció desenfadada de curiositats musicals d’Espanya, que comparteix en to còmplice amb el presentador. Comença amb Eurovisió: recorda que l’any 1968 Maciel va guanyar el festival amb "La, la, la", superant Cliff Richard per només un punt, i que el 1969 Salomé també va guanyar amb "Vivo cantando", empatant amb quatre països. Aquestes dades serveixen per remarcar el pes històric d’Espanya a Eurovisió i per llançar algunes bromes internes sobre la fanàtica eurovisiva de la ràdio. A continuació, l’Abel presenta un “clickbait” sobre el flamenc: diu que “no és originari d’Andalusia” per matisar després que, tot i néixer a Andalusia (sobretot Sevilla, Cadis i Jerez), és fruit d’un fort mestissatge amb influències de gitanos, àrabs i jueus sefardites. Després parla de "La Macarena" com la cançó espanyola més famosa del món als 90: va ser un èxit global des de 1993, número 1 en més de 15 països i, als Estats Units, número 1 durant 14 setmanes consecutives, un rècord notable per una cançó en castellà. La conversa enllaça amb Rosalia: Abel la presenta com l’artista que ha portat el flamenc a l’era digital, barrejant-lo amb pop, trap i electrònica. Destaca el disc "El malquerer" (2018), basat en una novel·la medieval anònima, produït amb El Guincho i fonamentat en la fusió de flamenc amb llenguatges contemporanis. El presentador ressalta el seu tarannà de “diva humana” i comenta positivament decisions com aparèixer a "La Resistencia" i cantar en català i anglès, tot apuntant a la polèmica de l’Escolania de Montserrat cantant en castellà però interpretant-ho com una voluntat de projecció internacional. L’Abel també aborda el naixement de la rumba catalana als anys 50–60 a Gràcia i Hostafrancs, amb músics gitanos com Peret que barregen flamenc, sons cubans i rock, i el presentador reivindica per extensió la rumba lleidatana. Finalment, parlen de Julio Iglesias: un dels artistes més venuts de la història, amb més de 300 milions de discos en 14 idiomes. Expliquen que abans de ser cantant fou porter del juvenil del Real Madrid, però una lesió el va abocar a la música, canvi que a la llarga li va resultar més profitós. La secció acaba posant una cançó d’un artista lleidatà, Neptú, amb el grup Mitacabant, i el presentador aprofita per agrair la feina de l’Abel i acomiadar l’audiència fins dilluns, desitjant bon cap de setmana i reivindicant el paper de la ràdio de proximitat.