#3271 - Aquí, a l'Oest del 17/11/2025

Marta Heroles reprèn el tema de la nomofòbia, definida com una por irracional a estar sense telèfon mòbil, i la caracteritza com una addicció a les noves tecnologies. Repassa símptomes clau: augment progressiu del temps d’ús, incapacitat per reduir-lo, ansietat intensa quan es pensa en perdre el mòbil, portar sempre carregador, preferir la comunicació digital a la presencial i aparició de símptomes físics com tremolors o taquicàrdies en casos greus. Relaciona el problema amb el circuit de recompensa cerebral, on cada notificació genera dopamina i reforça l’hàbit. Explica que el tractament més eficaç és la psicoteràpia cognitivoconductual, centrada a corregir interpretacions catastrofistes (por a emergències, culpa exagerada) i a registrar l’ús del dispositiu mitjançant un diari per fer conscients patrons d’ús i progressos. S’incideix en la dificultat de detectar el problema en una societat on l’ús intensiu del mòbil està normalitzat. Es posen exemples quotidians (mirar el mòbil constantment, ús durant els àpats familiars) i el locutor comparteix l’estratègia d’aparcar els mòbils en una altra habitació en arribar a casa, pràctica que Marta valida com una bona manera de reduir la temptació i recuperar moments de qualitat sense pantalles.

Secció breu de curiositat gastronòmica on s’explica l’origen de les galetes amb trossos de xocolata (cookies). Van ser creades el 1938 per Ruth Wakefield, dietista i xef que dirigia el Toll House Inn a Whitman, Massachusetts. La recepta sorgeix d’un error: en quedar-se sense xocolata per enfornar, talla una barra de xocolata semidolça i l’afegeix a la massa, esperant que es fongui completament. En lloc d’això, els trossos mantenen la forma, creant mossegades amb explosions de xocolata. La recepta es fa popular a través del seu llibre de cuina i acaba vinculant-se a Nestlé, que inclou la recepta als embolcalls de xocolata i li proporciona xocolata de per vida.

Entrevista en profunditat amb Jordi Guixer, director del Centre de Producció de Mau Sant Miquel a Lleida. Explica que la planta és un dels nou centres de producció del grup a Espanya i un pilar estratègic, actiu des del 1957. Repasa la història de la marca, nascuda el 1890 a Manila quan emprenedors espanyols funden una cervesa al sud-est asiàtic, i el seu retorn a Espanya amb la decisió d’implantar-se a Lleida per la seva ubicació, disponibilitat d’aigua i potencial de la regió. Detalla l’evolució tecnològica: d’una fàbrica amb processos manuals a un centre molt automatitzat amb quatre línies multiformat, capacitat d’uns dos milions d’hectòlitres l’any i 170 treballadors. Subratlla la importància de la sostenibilitat (reducció de consums energètics, d’aigua i de plàstics, minimització de l’empremta de carboni) i l’arrelament emocional amb Lleida, present en festes i esdeveniments (Festa Major, Aplec del Cargol, festivals i l’esport local). Aporten 64 milions d’euros al PIB lleidatà, 2.400 llocs de treball entre directes i indirectes i treballen amb 101 proveïdors locals (caldereria, fred i calor, electricitat, paviments, productes químics, serveis tècnics). Jordi destaca la necessitat d’innovar en productes, mantenir un nivell de servei alt i integrar la sostenibilitat per seguir competint en un mercat molt exigent. Recorda la pandèmia de la Covid-19 com un dels moments més complexos, en què van haver de mantenir l’activitat amb fortes mesures preventives. Comparteix anècdotes de llançaments de productes plens d’imprevistos i posa en valor un equip humà que combina veterans amb més de 40 anys de trajectòria i noves generacions, amb una cultura de formació, polivalència i documentació del coneixement. Finalment, explica la tasca social de la Fundació Mau Sant Miguel, que impulsa la inserció laboral de joves en risc d’exclusió a l’hostaleria i organitza iniciatives com dinars de Nadal amb persones grans en solitud.

Ivan Usón dedica la secció al repàs divulgatiu, amb to distès i humor, d’alguns dels grans misteris sobre l’origen i l’evolució del planeta Terra. Comença amb l’origen de l’aigua: es planteja per què la Terra, amb el 70% de la superfície coberta d’aigua, és una excepció al sistema solar. Explica les dues teories principals: l’arribada d’aigua amb asteroides rics en gel i la presència d’aigua des de la formació del planeta, atrapada en un núvol de gas i pols. Passa a l’origen de l’oxigen atmosfèric, atribuint-lo als cianobacteris que fa uns 2.400 milions d’anys alliberen oxigen com a residu, i a una posterior estabilització dels nivells fa uns 540 milions d’anys, tot i que encara no se sap per què es va estabilitzar just aleshores. Relaciona aquest punt amb l’“explosió càmbrica”, una etapa en què la vida complexa (animals amb cervell, ulls i esquelets) prolifera ràpidament després d’una llarga era dominada per organismes simples. Ivan comenta també el desconeixement sobre la composició exacta del nucli de la Terra, més enllà del ferro i el níquel, i repassa les teories principals sobre l’extinció dels dinosaures (impacte d’asteroide i/o activitat volcànica massiva que ennuvolen l’atmosfera i col·lapsen la fotosíntesi). A continuació aborda les hipòtesis sobre la formació de la Lluna: l’impacte gegant d’un protoplaneta, la captura d’un cos independent i la similitud química amb la Terra que reforça un origen comú. Tanca la secció explicant l’origen etimològic del nom “Terra”, probablement vinculat a mots antics germànics i anglesos que significaven terra sòlida, i reflexiona sobre la visió històrica antropocèntrica que considerava la Terra com a centre, en contrast amb la perspectiva astronòmica actual.