#3304 - Aquí, a l'Oest del 10/12/2025

S’obre l’espai *Aquí, a l'Oest* amb la sintonia i la presentació del magazín territorial. El conductor, Francesc Bonet, saluda l’audiència i presenta l’equip de locutors i tècnics de diverses emissores de les Terres de Lleida. Es contextualitza que és dimecres i que la primera meitat del programa la ocuparan les notícies i una tertúlia d’actualitat, sense “tema del dia” únic.

Guillem Figuerola i Sabina Pedrós informen que s’ha tornat a posposar l’Assemblea General Extraordinària per aprovar la modernització del Canal d’Urgell. La votació, que havia passat d’octubre al 21 de desembre, es vol ajornar fins al febrer. Govern i Comunitat General de Regants crearan un grup de treball i un calendari per introduir millores i aclarir dubtes dels regants, després que sis de set col·lectivitats hagin rebutjat la proposta en votacions prèvies.

Es comunica que Oriol Oró renuncia a la direcció de Fira de Lleida després de 18 anys. Ell mateix explica que és una decisió meditada, presa en un moment òptim, amb les fires ben encaminades i el nou pavelló en construcció. Fa balanç d’una etapa marcada per la crisi de 2008 i la COVID-19, en què es van mantenir i ampliar fires i es va aconseguir que Fira de Lleida fos la segona entitat firal de Catalunya amb reconeixements internacionals. Destaca que la fira és econòmicament viable i autònoma des del 2008. El patronat es reunirà per planificar calendaris i el procés per escollir la nova direcció, que es vol tenir coberta el primer trimestre vinent.

Es recullen declaracions de l’alcalde Fèlix Larrosa, que espera tenir l’aprovació inicial del nou POUM de Lleida al febrer. Assegura que aquest pas serà clau per desbloquejar el Pla de l’Estació, encallat des de fa anys. Explica que ja s’han identificat dos punts crítics i que la solució depèn del POUM. Es recorda el procediment: aprovació inicial amb aportacions de participació i un primer informe del Departament de Territori, suspensió de llicències on hi hagi canvis urbanístics, i després aprovació provisional i definitiva.

Es narra el judici a un mosso d’esquadra acusat de cooperar en el tràfic de 620 kg de cocaïna amagats en un rotor. L’agent declara que només va ajudar a llogar una nau al polígon El Segre pensant que era per guardar vehicles i material, i nega saber res de drogues. S’emeten fragments del seu testimoni en castellà. Agents d’Afers Interns expliquen que unes escoltes el vinculen directament amb “el tema dels 620 kilos” en un moment de secret d’actuacions. Es detalla que el mosso va pagar 85.000 euros a una societat d’un dels principals acusats després de la compra del rotor. La Fiscalia manté la petició de 9 anys de presó i 66.000 euros de multa com a cooperador necessari; la resta d’acusats han pactat condemnes menors.

Es dona compte que Arbeca recupera el Cant de la Sibila després de més de dues dècades, amb una interpretació prevista el 20 de desembre a la parròquia. S’explica el context històric: el cant forma part d’un cantoral del segle XV, en un leccionari on es conserva el text llatí i la notació gregoriana, fet excepcional. El músic Santi Minet destaca que és un dels pocs exemples europeus on s’ha conservat la música completa. El concert s’acompanyarà d’un plany del segle XII i danses del Llibre Vermell de Montserrat. El president de la Diputació, Joan Talarn, remarca el valor cultural i identitari d’aquesta recuperació, recordant que el Cant de la Sibila és Patrimoni Immaterial de la Humanitat de la UNESCO des de 2010.

Francesc presenta el tema central de la tertúlia: dedicar tot l’espai a les qüestions que ocupen i preocupen els municipis més petits de la demarcació, recordant que “Catalunya són micropobles”. S’incorpora a l’estudi Lluís Torrent, director del Consorci del Segrià Sud, i s’estrena Jordi Teixidor, tècnic de promoció econòmica del Consell Comarcal del Pla d’Urgell. Es destaca la importància de fer una taula específica de micropobles i es comenta, en to distès, l’absència d’un tercer tertulià per qüestions familiars.

La tertúlia arrenca amb dues qüestions agràries: la redefinició de les explotacions agràries prioritàries i la pesta porcina africana. Francesc explica que, segons Raquel Serrat (Unió de Pagesos), s’estaria acordant una nova manera de computar qui és explotació prioritària, amb suport de tots els grups parlamentaris, fet que podria revertir la pèrdua d’aquesta condició per a unes 1.700 explotacions. Jordi subratlla que, al Pla d’Urgell, gairebé la meitat del PIB depèn de l’agricultura i agroindústria i que l’impacte d’una malaltia com la pesta porcina africana és enorme, no només per a les granges sinó per a tots els sectors vinculats. Es remarca la manca de relleu generacional i es defensa que qualsevol jove que vulgui fer de pagès o ramader hauria de ser tractat com a prioritat absoluta, ja que gestiona el territori i alimenta la població.

Es reforça la idea que la pagesia no només produeix aliments sinó que gestiona el territori, controla la fauna (com els senglars) i evita riscos com la pesta porcina africana. Sense agricultors que treballin el camp, augmenten els problemes ambientals i econòmics. Es posa en valor que la proposta sobre explotacions prioritàries sembli tenir consens polític, tot i que es manté cautela perquè moltes vegades les bones intencions no es concreten en mesures reals. S’apunta que la pagesia necessita estabilitat normativa i suport clar per afrontar el futur.

La conversa gira cap al comerç local als micropobles. Francesc introdueix la idea que perquè hi hagi fleca, botiga o altres serveis, cal activitat econòmica general, i que s’està produint un degoteig constant de tancaments, igual que amb les explotacions agràries. Jordi explica que els serveis bàsics com la botiga, el forn o oficis com fusteria o paleteria són imprescindibles perquè un poble sigui atractiu per viure-hi. Subratlla que la població ha de ser conscient de la importància de consumir al poble per mantenir-los. Les polítiques públiques han d’ajudar a fomentar aquest consum i facilitar condicions perquè els comerços puguin sobreviure, tot i les dificultats de ser negocis privats amb un clar valor social.

Es concreta una experiència del Pla d’Urgell: el Consell Comarcal ha impulsat una formació gratuïta de 80 hores per aprendre l’ofici de forner, amb 10 places, que ha rebut unes 70 sol·licituds. Aquest interès trenca el discurs que “ningú vol fer de forner” i mostra que hi ha gent disposada si es faciliten camins d’entrada. Es planteja ampliar o repetir la formació. Francesc destaca que el gremi de forners denuncia que fins i tot a Lleida ciutat costa trobar relleu, de manera que el fet que el món rural respongui amb tanta força és una molt bona notícia.

Lluís explica que a Torrebeses es posarà en marxa un obrador compartit com a forn de pa i pastisseria, i Francesc celebra que la tertúlia generi connexions pràctiques. Lluís detalla que el projecte s’ha sol·licitat en el marc del Pla Estratègic Alimentari de Catalunya, que ofereix ajuts per projectes agroalimentaris (relleu generacional, dones, obradors, escorxadors…). Remarca que cada any acostumen a sobrar diners d’aquesta línia i anima altres actors del territori a presentar-s’hi. Es planteja que el futur obrador pugui acollir forners formats al curs del Pla d’Urgell, funcionant com a pont cap a nous negocis.

Lluís desenvolupa el concepte d’obrador compartit: un espai equipat amb tota la normativa sanitària on diversos productors poden elaborar productes (licors, pa, transformats, etc.) sense assumir una gran inversió inicial. Cita l’experiència pionera de Conca Activa (Conca de Barberà) i l’exemple d’un productor de “guixa” (llagum poc apreciat al gust però amb valor de memòria històrica). Remarca que la normativa sanitària actual fa gairebé inviable que un petit productor artesà es faci un obrador propi, i que l’obrador compartit permet testar el mercat, crear valor afegit i, si funciona, saltar a un obrador propi. Subratlla que el guany no és només per al productor sinó per a tot el territori.

Lluís descriu el “triple drama” del tancament d’una botiga de poble: pèrdua del negoci i del lloc de treball, dificultats per a les persones grans que han d’anar a comprar lluny i deixen de gastar al poble, i pèrdua de canal per als productors locals que han de vendre a la ciutat. Davant d’això, presenten el projecte “Al Poble hi ha de Tot”: un aparador virtual on figuren botigues, productors i clients. El client fa la comanda en línia, però qui ven és la botiga, no el productor, de manera que es reforça el comerç local i s’evita que la venda online l’expulsi. Això permet que les botigues ampliïn assortiment, els productors tinguin més punts de venda i els veïns comprin producte local a la seva botiga. Lluís explica que ell mateix, com a elaborador de cervesa, ha aconseguit 12 punts de venda gràcies al projecte.

Es reforça el paper de la botiga com a “fe de vida” del poble: si una persona gran no apareix a comprar el pa, algú se n’adona i va a casa seva, com en l’exemple d’un home trobat a terra amb febre alta gràcies a l’alerta de la botiga. Això mostra la funció social i de cura comunitària del comerç. Lluís concreta que l’obrador compartit de Torrebeses s’haurà de fer efectiu abans del tercer trimestre de 2026, segons les condicions de la subvenció, i que serà un recurs per a tot el territori, no només per al municipi. Es remarca que gairebé ja no queden forns als pobles o estan a punt de tancar, i que el nou obrador vol donar resposta a aquesta situació.

Es parla de la possibilitat que el nou obrador funcioni amb processos d’elaboració de pa més automatitzats i planificats, que permetin començar a treballar a les 6 del matí en lloc de baixar a les 2, reduint la duresa horària de l’ofici. Jordi destaca que una de les grans barreres per al relleu generacional en oficis com el de forner és la manca de conciliació i la percepció de sacrifici extrem. Si es pot demostrar que es pot fer pa amb horaris més humans, això pot ser un atractiu important per als joves. Lluís afegeix que el procés ja estarà establert i temporitzat, aprofitant coneixements de forners experimentats, i que a partir d’aquí cada forner podrà produir segons les seves ganes i objectius de treball.

La conversa gira cap als moliners d’oli, una professió molt especialitzada i estacional. Durant la COVID es van protegir molt perquè si un moliner caia malalt, el molí s’aturava. El problema és què fan la resta de l’any. Des del Consorci del Segrià Sud es treballa per aprofitar la complementarietat entre zones: al Segrià Sec la feina més intensa és a l’estiu (fruita), mentre que als molins d’oli és a l’hivern. Es proposa que aquestes persones treballin a cooperatives de fruita o altres tasques agràries fora de la campanya d’oli. També s’ideia un “calendari laboral agrari” encadenant campanyes (préssec, pera, poma, raïm…) tal com ja es va fer amb temporers, i es planteja completar ingressos amb petites explotacions familiars o transformació de productes agroalimentaris (formatges, melmelades, etc.). Es reivindica la necessitat de flexibilitzar la normativa sanitària, inspirant-se en el model francès *fermier*.

S’aprofundeix en la comparació amb França: allà la figura *fermier* permet als petits productors fer elaboracions artesanes amb una normativa adaptada. Es comenta que el Departament d’Agricultura, en el marc del Pla Estratègic Alimentari de Catalunya, estaria treballant per adaptar una figura similar al país, cosa que facilitaria molt la transformació en petites explotacions. No obstant això, els tertulians recorden que fa anys que se’n parla amb diferents governs i que cal que les bones paraules es tradueixin en canvis normatius efectius. Es posa de manifest el cansament del sector davant anuncis reiterats que no acaben arribant al territori.

Es recupera la notícia del dia sobre la modernització dels Canals d’Urgell i el seu ajornament. Francesc planteja perquè, si fa dècades que es reclama modernitzar el reg, ara tantes col·lectivitats rebutgen la proposta. Jordi admet que desconeix detalls, però veu un malestar generalitzat de la pagesia cada cop que apareixen noves normatives o projectes que no s’expliquen bé. Es destaca que el sector pateix concentració de terres, dependència dels mercats internacionals, inestabilitat de preus i manca de marc estable. Lluís afegeix que, simplificant, si modernitzar vol dir pagar molt més per l’aigua sense claredat sobre la rendibilitat, és lògic que molts pagesos s’hi resisteixin. També recorden el precedent del Segarra Garrigues, on la concentració parcel·lària va acabar donant finques en zones ZEPA on no es podia transformar el reg, fet que genera molta desconfiança.

S’aprofundeix en les incògnites que afronta el pagès: no sap quina producció tindrà, ni quin preu en traurà, ni com es comportaran els mercats. Davant d’això, plantejar-los invertir fort en modernitzacions sense garanties de retorn és molt arriscat, sobretot quan molts no tenen relleu generacional i no saben qui continuarà l’explotació. Francesc denuncia que, tot i que el canal aprovisiona també aigua de boca, indústria i energètiques, el pes econòmic principal de la modernització recau sobre els regants. Es tem que l’aigua estalviada acabi desviant-se cap a grans ciutats, que sovint no compren producte agrari local, mentre el territori ha assumit el cost.

Es detalla què és una concentració parcel·lària (unificar petites finques disperses en una de gran) i com, al Segarra Garrigues, alguns pagesos van acabar amb finques en zona ZEPA on no van poder fer el reg de transformació desitjat. Això alimenta la desconfiança envers noves concentracions associades a la modernització del Canal d’Urgell. Es comenta una propera reunió del Govern amb organitzacions agràries per abordar el rebuig a més ZEPAs, tot i que revertir-les és molt difícil perquè depenen d’Europa. Lluís canvia a l’energia renovable: critica que l’energia generada (molins, plaques) sovint s’allunya del territori i els pobles només reben compensacions simbòliques. Defensa que cal que l’energia produïda sigui un recurs local, igual que l’oli fet amb olives pròpies. Si l’energia és del territori, canviarà la percepció sobre aquestes infraestructures.

En la part final, Francesc recorda l’aprovació de l’Estatut del món rural, que havia de garantir que totes les normatives noves es fessin amb visió rural i que es revisessin les antigues. Es compromet a preguntar en cada tertúlia si es nota aquest Estatut. Lluís respon que, a la pràctica, no es nota gens i que, si no s’actua amb urgència, quan es desplegui ja no quedarà gaire món rural a salvar. Es posa com a exemple el Pla de Barris i Viles, amb criteris de “continuïtat urbana” que deixen fora molts pobles perquè entre ells hi ha camps en lloc de carrers, mentre que àrees metropolitanes sí hi encaixen. També es remarca que molts ajuntaments petits no tenen tècnics per tramitar subvencions complexes i que, tot i que la Diputació ha anunciat serveis de suport, caldrà veure com funcionen realment. Es tanca la tertúlia agraint la participació de Lluís Torrent i Jordi Teixidor, destacant la quantitat de temes oberts i la voluntat de repetir per fer seguiment del desplegament de polítiques rurals i projectes concrets com l’obrador de Torrebeses.