#3311 - Aquí, a l'Oest del 15/12/2025

Presentació d'"Aquí, a l'Oest", recordatori de l'horari i de les emissores locals. Informació de temperatures als diversos municipis i sumari de la segona hora: secció de psicologia sobre el síndrome de l’infant hiperregalat amb Marta Aroles, espai d’emprenedoria dedicat a una empresa de sidra d’Alpicat i, per acabar, secció humorística "Fallo tècnic" amb un tutorial sobre com comportar-se als sopars d’empresa.

La presentadora i la psicòloga, treballadora social i mestra Marta Aroles aborden el síndrome de l’infant hiperregalat en el context de les festes de Nadal. Comparen les tradicions d’abans (pocs detalls amb el tió i els Reis) amb l’actual proliferació de rituals (tió, Pare Noel, elfos, amic invisible, etc.) que incrementen el consumisme i l’allau de regals. Marta explica que molts infants reben molt més del que necessiten i del que poden atendre, fet que dificulta la tolerància a la frustració, redueix la capacitat d’apreciar els regals, fomenta el caprici i la possessivitat, empobreix la imaginació i el joc simbòlic, i genera desordre i menys estabilitat mental. També destaca que l’excés acaba frustrant els adults, que veuen com, malgrat regalar molt, els nens no estan satisfets. Es posa èmfasi en la necessitat de planificar els regals entre adults, acordar què necessita realment l’infant i transformar la carta als Reis en una llista realista. Es reivindiquen els regals d’experiències (espectacles, activitats compartides) i el valor d’ensenyar als infants a esperar, en lloc de satisfer immediatament qualsevol desig. Marta conclou que més quantitat no significa millors festes i que moltes vegades la necessitat real dels infants és simple o afectiva, no material.

A la secció d’emprenedoria "Emprenta" s’entrevista Joseba, responsable d’Alpeba, planta de sidra d’Alpicat. Explica que el seu pare, procedent del País Basc i del món de la sidra, va veure a inicis dels anys 70 que a Lleida hi havia molta poma desaprofitada i va crear una primera planta a Palau d’Anglesola. El 1975 adquireixen la planta d’Alpicat i Joseba s’hi implica des de jove, fins a assumir la direcció als 18 anys. Detalla el procés de producció: recepció de les pomes, transport amb aigua, triturat, maceració, premsat, separació del suc net i tèrbol, fermentació natural gràcies als llevats de la pell i obtenció de sidra i vinagre de poma. Alpeba produeix sidra en granel que s’envia a la planta d’envasat del grup Envasados Eva a Lecumberri (Navarra). Joseba descriu l’evolució de la planta, amb una gran renovació de maquinària el 1991, i dels proveïdors, passant de molts petits pagesos (alguns arribant en burro amb poques caixes) a cooperatives amb camions. Assenyala que la producció ha baixat de 6 milions de litres (1992) a 1–1,5 milions actualment, en un mercat de sidra a la baixa i amb marges ajustats, i recorda problemes històrics de subministrament d’aigua. Relata també un projecte fallit: l’adquisició d’una gran finca a Malpartit amb unes 20 varietats de poma per controlar tota la cadena i exportar sidra als EUA amb un soci americà. En perdre’s el client i no assolir els rendiments esperats, l’empresa es veu obligada a vendre la finca, fet viscut amb molta pena però assumit per necessitat econòmica. Joseba subratlla que la seva sidra és, segons diu, l’única de l’Estat elaborada directament a partir de pomes fresques, no de concentrat, la qual cosa la fa més natural però també més costosa. Malgrat obtenir bones notes en cata, competeixen en un segment poc valorat i amb gegants com Heineken. A nivell humà, destaca les amistats forjades, l’arrelament a la terra i el paper del seu germà com a CEO. Explica que a Alpeba són 4 treballadors (80 al conjunt del grup EVA) i que no hi ha relleu generacional clar: els seus fills han triat altres camins professionals. Mira el futur esperant poder augmentar la producció, modernitzar la planta i consolidar-se dins de grups empresarials més potents, mantenint la identitat de producte natural i ben fet.

En la secció divulgativa "Sabies que…?" es presenta el fenomen del "riu que bull", situat a la selva amazònica del Perú, prop de Puerto Maldonado. Es tracta d’un riu les aigües del qual arriben fins als 91 °C, prou calentes per bullir i provocar cremades greus. La singularitat és que no està relacionat amb cap volcà actiu ni amb una font geotèrmica superficial evident, fet que el converteix en un enigma científic. S’explica que els habitants locals coneixen i fan servir el riu des de fa generacions, per banyar-se o cuinar, i el consideren un lloc sagrat amb propietats curatives. El geofísic peruà Andrés Ruzo, inspirat per històries d’infantesa, en va investigar l’origen i va concloure que la calor prové d’un sistema de falles geològiques subterrànies que escalfen l’aigua a gran profunditat abans que aflori. El riu fa uns 6,4 km de longitud i manté temperatures molt altes en bona part del curs, tot i que hi ha trams més frescos on poden viure peixos i granotes. Finalment s’alerta que la desforestació amenaça aquest ecosistema únic i el seu misteri natural.

La secció "Fallo tècnic", conduïda pel tècnic de so Ivan Usón, es transforma en un divertit tutorial sobre com comportar-se als sopars d’empresa. A partir d’un article amb "11 errors que no pots cometre als sopars d’empresa", repassa amb humor, i sempre amb una base de sentit comú, les principals trampes d’aquesta mena de trobades festives però laborals. Entre els errors més destacats hi ha: beure massa alcohol (especialment si el menjar triga i s’hi arriba amb l’estómac buit), menjar com si fos l’última oportunitat i criticar el menú, riure’s del cap o posar-lo en evidència, arribar l’últim i marxar el primer sense avisar, voler parlar de temes laborals espinosos (augments de sou, ascensos) en ple sopar, i encetar converses de política o religió que poden acabar en conflicte. També s’adverteix sobre la vestimenta inadequada (samarretes amb missatges, roba poc cuidada), estar tota la nit enganxat al mòbil, convertir-se en el "showman" de la festa (primer de la conga, pujar sobre la taula) o deixar-se endur per les tensions sexuals amb companys de feina davant de tothom, especialment si una de les parts està casada. Ivan i la presentadora hi posen exemples i anècdotes pròpies, generant complicitat amb l’audiència i remarcant la necessitat de discreció i mesura. Finalment, es comenta el dilema de no assistir al sopar: si el paga l’empresa, la manca d’assistència es veu malament; si el paguen els mateixos treballadors i no hi ha bon ambient, és més comprensible no anar-hi. La secció es tanca amb la paròdia musical "Las comidas de empresa" de Los Morancos i el comiat del programa, recordant que, si algú ha incomplert aquests consells però no l’han acomiadat, almenys pot aprendre de cara a l’any vinent.