Es dona la benvinguda a la segona part d’**Aquí a l'Oest**, amb dades de temperatura a diversos municipis de Ponent. Es presenta el sumari: secció de literatura dedicada al llibre *“Vestigis de la Guerra Civil, memòria d’una guerra”* i, al final del programa, secció de medi ambient amb el col·laborador **Lluís Culleré**, per tractar temes d’actualitat naturalista. Es recorda que el programa es pot reescoltar a la web del programa.

Píndola divulgativa sobre les **marmotes**. Un estudi a *Behavioral Ecology and Sociobiology* mostra que tenen **dialectes locals** en els crits d’alarma, que els permeten distingir entre individus de la seva població i marmotes forasteres. Davant crits desconeguts, responen amb **més por** i fugen al cau. L’ecòloga Mariona Ferrandiz explica que han analitzat l’origen d’aquestes diferències i no estan relacionades ni amb la regió ni amb la genètica, a diferència dels dialectes humans. La resposta antipredatòria és costosa energèticament; per això, **reconèixer els dialectes familiars** permet a les marmotes **estalviar energia**.

S’obre l’espai literari **“Som el que llegim”**. La conductora explica que, a diferència d’altres vegades, avui no es presenta una novetat, sinó un llibre que ja porta mesos de recorregut però que es presentarà aviat a **Agramunt**. Es tracta de **“Vestigis de la Guerra Civil, memòria d’una guerra”**, de la periodista **Laure Ferran**, qui s’incorpora a l’entrevista. El llibre el publica **Viena Edicions** dins la col·lecció *Fora de Col·lecció* i inclou un capítol dedicat específicament a Agramunt.

Laure Ferran explica que el llibre neix d’una **feina periodística** per al *diari Ara*, en col·laboració amb l’**Agència Catalana del Patrimoni Cultural**, amb l’objectiu de **posar en valor patrimoni divers de Catalunya**. En aquest marc es considera interessant recollir els **vestigis de la Guerra Civil** dispersos arreu del país, sovint desconeguts fins i tot per veïns que els tenen a tocar de casa. Per fer-ho, es treballa amb el **Memorial Democràtic**, que porta més de 20 anys recuperant memòria democràtica. D’una sèrie d’articles al diari se’n fa una revisió i ampliació fins a donar forma al llibre, que vol ajudar a **entendre millor què va passar durant la guerra i la postguerra**.

Es reflexiona sobre la **importància de la memòria històrica**. Laure Ferran i la conductora rebutgen la idea que fer memòria sigui simple nostàlgia. En un context d’**auge de l’extrema dreta** i banalització del franquisme i la Guerra Civil, **mirar enrere** és una **qüestió de justícia** i una eina per **evitar repetir errors**. Insisteixen que cal **entendre el context** en què es van produir els fets per no minimitzar-ne la gravetat. El llibre té 30 capítols que recorren espais de tot Catalunya per mostrar com la guerra es va viure de **formes molt diferents segons el territori** i el moment: no es pot reduir a un relat uniforme.

Laure detalla l’enfocament **localista** del llibre. Va recórrer Catalunya **de nord a sud i d’est a oest**, visitant espais de memòria i fent-se acompanyar d’**historiadors i investigadors locals** a cada lloc, com **Joan Puig** a Agramunt. Això li permet recollir **visions arrelades al territori** i explicar amb rigor com es va viure la guerra a cada indret. La voluntat del llibre és oferir tant un **context general** del conflicte com una **mirada específica de cada comarca**: la Guerra Civil es va viure de manera molt distinta segons si era zona de front, rereguarda, lloc de pas cap a l’exili o espai durament bombardejat.

Es parla del cas concret d’**Agramunt**. L’entrevistadora cita el **refugi antiaeri sota l’església** i el **refugi dels Salats**. Laure explica que el refugi dins l’església va ser per a ella una gran sorpresa, ja que s’hi accedeix des del mateix temple, i que molts lectors també s’hi han sorprès. Comenta també l’ús del **pou de gel** com a refugi. Aclareix que molts refugis de la Guerra Civil **no eren construccions noves**, sinó **espais preexistents habilitats** (cellers, coves, baixos d’edificis) per protegir la població dels bombardejos, que a Agramunt van ser especialment destructius.

Laure amplia la mirada i exposa la **gran diversitat de vestigis** que ha trobat arreu de Catalunya. No només **trinxeres i refugis antiaeris**, sinó també: - **Cases convertides en hospitals de sang**; - **Coves i balmes**, com la *cova de Santa Llúcia*, utilitzades com a hospitals de campanya, fet que impacta quan s’hi és físicament; - Espais vinculats a la **propaganda** i a la participació dels publicistes en la guerra; - L’exemple de la **Mina Canta (Empordà)**, on es va guardar part del **tresor de la República** abans de portar-lo a França. Aquests vestigis permeten entendre tant la vida al **front** com a la **rereguarda**, i mostren com cada comarca va ser protagonista en moments i rols diferents dins la guerra.

Es relata com, en el cas del refugi d’Agramunt, la seva **existència va quedar oblidada** després de la guerra i es va redescobrir de casualitat, buscant fuites d’aigua durant una reforma a l’església. Això exemplifica com, si no es documenten i preserven, **les memòries materials i orals es perden**. Laure vincula aquest oblit amb el **silenci imposat durant la dictadura**, quan parlar de la guerra era tabú per por i dolor. Molts vestigis (trinxeres, nius de metralladora, refugis) han quedat **colgats pel bosc o inutilitzats**, i a ciutats com Barcelona, dels més de 1.300 refugis antiaeris documentats, només **4 o 5 són visitables**. El treball sistemàtic de recuperació de memòria no comença fins aproximadament l’any 2000.

Es respon a l’argument que, passat gairebé **90 anys** de l’inici de la Guerra Civil, ja n’hi ha prou. Laure defensa que, en termes històrics, **90 anys és molt poc** i que, precisament ara, cal seguir fent memòria per evitar **l’oblit, el blanqueig i la banalització** d’un període que va comportar morts, repressió i molt patiment. La memòria històrica es planteja com una **necessitat ciutadana actual**, no com una curiositat del passat.

Laure explica el **feedback** rebut en les moltes presentacions del llibre des del març de 2025. La gent, en general, s’hi mostra **agraïda** perquè descobreix guerres locals i vestigis que desconeixia, especialment els vinculats al seu municipi. Molts expliquen que **a casa seva no es parlava de la guerra**, que van intentar preguntar als avis però aquests es tancaven en banda o només parlaven de la fam i la misèria de la postguerra. Aquesta manca de transmissió oral fa encara més necessàries les obres divulgatives. Un tema recurrent als debats posteriors a les presentacions és la **falta de gent jove**: la mitjana d’edat del públic ronda els 50–60 anys i tothom es pregunta com **fer arribar la importància de la memòria històrica als joves**.

La conductora comparteix una experiència personal: una àvia centenària es negava a parlar de la guerra per **dolor**. Laure assenyala que aquesta resposta és molt comuna entre qui ha intentat conèixer el passat familiar. Ara, a més, cada cop queda **menys gent viva** que hagi viscut la guerra en primera persona. Per això subratlla la importància de disposar de **publicacions divulgatives rigoroses**, basades en el treball d’historiadors i investigadors, que permetin **reconstruir testimonis i context** tot i la pèrdua de la memòria oral. El seu llibre vol oferir aquesta síntesi: una mena de **guia** per descobrir vestigis, però amb un **context històric sòlid** i ben referenciat.

Laure descriu el llibre com una obra que es pot llegir tant com a **guia de viatge** –una mena de manual per portar a la motxilla quan es visita una zona– com a **llibre d’assaig històric divulgatiu**. Assegura que **rigor històric i divulgació atractiva** no estan renyits: hi ha molt context històric ben explicat i referenciat, però també una aposta forta per la **fotografia** i la presentació visual. La conductora destaca que les imatges ajuden a **comprendre paisatges, dimensions i contextos** i felicita l’autora per haver trobat un bon equilibri entre text i imatge. Laure espera que les fotografies **engresquin els lectors** a visitar centres d’interpretació, museus i espais de memòria de la Guerra Civil.

La conversa es centra en iniciatives locals de recuperació de memòria: trinxeres recuperades a **Montgai**, refugis i espais com el **pou de gel** i el **refugi dels Salats** a Agramunt, o nius i trinxeres en altres indrets del país. Es posa en valor que molts municipis fan l’esforç de **restaurar i senyalitzar** aquests espais perquè es puguin visitar. La conductora subratlla que no es tracta d’una **atracció turística** en sentit lúdic, sinó d’un **exercici de consciència i responsabilitat**: visitar aquests llocs ha de servir per **prendre consciència** del que va significar la guerra, no només per “passar l’estona”.

S’anuncia la **presentació del llibre a Agramunt**, que tindrà lloc a la **sala de plens de l’Ajuntament**, un espai solemne per al municipi, el dijous dia 6 a les 19 h. Laure comenta que ha fet nombroses presentacions arreu i que encara en té algunes de pendents que li fa il·lusió tancar. El que més li agrada d’aquestes trobades no és tant presentar el llibre en si, sinó **el debat posterior**: les preguntes, les experiències personals que expliquen els assistents, les reflexions compartides. Aquests intercanvis li aporten **nous punts de vista** i enriqueixen la seva pròpia comprensió de la Guerra Civil i la memòria.

A la part final de l’entrevista, es repassa la **biografia professional** de Laure Ferran. És **periodista** i col·labora amb diversos mitjans, especialment el *diari Ara*, on escriu sobre **patrimoni cultural, turisme, estils de vida i viatges**. Ha publicat **“El patrimoni UNESCO a Catalunya”** (Viena Edicions, 2023) i és coautora, amb Jordi Bess Lozano, de **“La Catalunya dels artistes”**, també a Viena Edicions. Comparteix que li apassiona **aprendre i recórrer Catalunya**, i que el periodisme li permet descobrir i després **difondre la riquesa patrimonial** del país. Destaca que transformar reportatges en llibres dona una **“segona vida”** a la feina periodística, sovint efímera. La conductora s’hi veu reflectida com a periodista local i reivindica la importància de **“fer territori”** des dels mitjans de proximitat.

En tancar l’entrevista, Laure avança que està treballant en un **nou llibre** que, de nou, combinarà **país, patrimoni i història**, aquesta vegada centrat en **figures femenines destacades**. Tot i que no en dona gaires detalls, confia que pugui veure la llum aviat. La conductora mostra molt interès pel projecte i es compromet a tornar-la a convidar quan el llibre estigui llest.

Nova píndola “Sabies que…?” sobre **radioactivitat quotidiana**. S’explica que la radioactivitat no és exclusiva de centrals nuclears: els **plàtans** contenen *potassi-40*, un isòtop radioactiu, en quantitats suficients per fer **saltar detectors de radiació** en grans carregaments als ports. Els científics han creat la unitat informal **“dosi equivalent a un plàtan”** per il·lustrar nivells de radiació molt baixos i innocus. Tot i això, es remarca que caldria ingerir **20 milions de plàtans** per patir un síndrome d’irradiació aguda i uns **80 milions** per assolir una dosi mortal certa. Es tracta d’un recurs divulgatiu per relativitzar pors irracionals.

Comença la secció **“Lleida Natura”**, presentada com “l’espai dels tresors mediambientals de casa”. El col·laborador **Lluís Culleré**, tècnic de fauna de **Mas de Melons**, entra en antena. El presentador li fa broma perquè encara no han anat junts a fer **fototrampeig**, i Lluís revela que serà fora: **viatja al Brasil**. Explica que hi va per fer **turisme de natura amb amics** i per participar en **projectes de seguiment** de fauna, centrats en poblacions d’**àguila arpía** i **jaguar**, incloent-hi la captura i traslocació de jaguars que generen conflictes amb explotacions ramaderes (marcatge amb GPS i trasllat a zones sense conflicte). Es destaca la **perillositat relativa** de l’espècie, tot i que el to és distès.

Lluís reflexiona sobre la responsabilitat dels professionals de fauna: **no n’hi ha prou a gaudir de la natura**, cal també **implicar-se en la resolució de conflictes** entre fauna i activitats humanes. El cas del jaguar il·lustra com un gran depredador pot entrar en conflicte amb la ramaderia. Es destaca la necessitat de **traslocar individus problemàtics** en lloc de sacrificar-los i, alhora, de **garantir la seguretat i els interessos de les comunitats locals**. El presentador ho connecta amb situacions similars a prop de casa, on quan hi ha animals i humans en conflicte, la fauna sol ser qui “rep” per no poder defensar-se en l’esfera política i mediàtica.

La conversa deriva cap al **llop**, espècie carregada de mites i pors. Lluís denuncia que moltes afirmacions són **creences sense base**: recorda que **no hi ha registres d’atacs de llop a persones** a l’Estat, però quan va arribar el primer llop als Monegres es van difondre missatges alarmistes com *“no tardaran en portar-se els nens dels pobles”*. S’explica que els llops **tenen por de les persones** i les veuen com a superdepredadors, especialment després d’haver estat perseguits durant segles, i que fins i tot en territoris on han estat quatre anys protegits, el **creixement poblacional ha estat mínim** (al voltant de l’1%). Es comenta el **canvi legal** que va rebaixar la protecció del llop, introduït dins una norma sobre **malbaratament alimentari**, fet que s’interpreta com una **maniobra política** poc transparent. S’assenyala que la reinstauració de la caça del llop té un fort component electoral i que comunitats com **Cantàbria** ja han començat a eliminar-ne molts exemplars, mentre que altres (Galícia, Astúries) vacil·len per **por a responsabilitats jurídiques futures**.

Es recupera el testimoni d’Ignacio Martínez (d’ASCEL), que parla d’un **“teló de ferro”** per al llop entre la cornisa cantàbrica i Catalunya. Afirma que, per la biologia de l’espècie i l’experiència internacional, seria **quasi impossible** que els llops no haguessin colonitzat Catalunya si no fos per la **persecució intensa** a zones intermèdies com **Rioja i País Basc**, on se’ls rep “a tiros”. A Catalunya s’han detectat **exemplars aïllats**, però no **manades establertes**. També es destaca que, en llocs com Cantàbria, ja s’ha eliminat prop de la **meitat de la població de llops** arran del canvi normatiu. Tot plegat mostra com la **disponibilitat real d’hàbitat** per al llop ve determinada més per la **acceptació social i política** que no pas per la biologia de l’espècie.

Es canvia de tema cap a la **cabra salvatge** als Pirineus. S’explica que, tot i ser una espècie valuosa, s’ha autoritzat la seva **caça** en alguns sectors, adduint manca d’hàbitat i de recursos alimentaris. Es planteja si seria millor **traslocar cabres** a altres zones d’on van desaparèixer, però Lluís remarca que abans cal **resoldre les causes històriques** de la seva desaparició i preparar el territori. Es vincula això amb la **sobreabundància d’ungulats** (cabirols, cervos, daines, porcs senglars) que generen conflictes amb l’agricultura, i es posa en relleu que **portar més ungulats a determinats llocs és políticament molt complicat**. A continuació es parla de la **“llista positiva”** d’animals de companyia: una proposta normativa que limitaria els animals de companyia a una **llista tancada d’espècies permeses**, per evitar l’entrada constant de noves espècies exòtiques potencialment invasores. Això suposa un canvi radical respecte al model anterior, basat només a **prohibir espècies concretes** (com la tortuga de Florida), cosa que el mercat esquivava introduint **subespècies molt semblants**. La conversa obre també el meló de la **llei de benestar animal**, el tractament de **gats ferals i colònies** i les tensions entre **defensa dels animals de companyia** i **protecció del medi natural**.

S’aprofundeix en el cas paradigmàtic de la **tortuga de Florida (Trachemys scripta)**. Durant anys va ser una **mascota molt popular**, amb tot un negoci associat (terrari amb palmera, pinsos, etc.). Quan creixia, molta gent la **deixava al medi natural**, provocant greus **impactes ecològics**: competència i depredació sobre tortugues autòctones com la **tortuga de rierol** i la **tortuga d’estany**. Europa va prohibir la seva importació, però el mercat va respondre amb altres **subespècies o espècies molt similars** (de Califòrnia, d’“anteojos amarillos”, etc.), mantenint el problema. Al **CRARC** i altres centres s’acumulen milers de tortugues exòtiques. Legalment, com a **espècies invasores**, caldria **sacrificar-les** per prioritzar l’ecosistema. Tanmateix, la decisió política i social és difícil: es tendeix a **mantenir-les en recintes saturats**, amb problemes sanitaris i de benestar, a l’espera que algú “assumeixi” la responsabilitat de prendre mesures més dràstiques. El cas il·lustra el conflicte entre **sensibilitat cap a l’individu** i **necessitat de protegir conjuntament els ecosistemes**.

Es comenta el cas del **Zoo del Pirineu**, que va estar sota pressió per considerar-se un espai més proper al **circ** que a un centre de conservació. Els seus responsables argumenten que acullen animals **no reintroduïbles** (per domesticació o lesions permanents) i que els utilitzen per **educació ambiental**, mostrant el resultat de males pràctiques humanes. Lluís hi reconeix la utilitat, però també hi veu punts crítics: per exemple, **mantenir una geneta cega** o **criar centenars de garses** potser no té un sentit clar des del punt de vista de conservació. Es posa de manifest que molts d’aquests centres **no reben ajudes significatives** i han de **autofinançar-se**, cercant donatius i fent pedagogia amb els animals que acullen. Això pot generar tensions entre **necessitat econòmica, benestar animal i missatge educatiu**. El debat se centra en com trobar **l’equilibri entre educar, conservar i no perpetuar situacions poc coherents** amb la protecció real de la fauna.

Es parla de la **sobrepoblació de garces** a Lleida, afavorida per l’enorme expansió dels fruiters, que ofereixen un hàbitat òptim, i de la seva condició de **depredadores de nius**, que pot afectar altres espècies. Alhora, les poblacions de **coloms** disminueixen en alguns municipis per l’aparició de **malalties** i actuacions de control. Es menciona la situació a **Gallocanta**, amb més de 125.000 grues hivernants i un episodi recent de **grip aviària** que ha matat unes 200 grues. Es tem que una expansió no controlada pugui tenir un **impacte massiu** en les poblacions europees. Es recupera el tema del **cranc blau**, espècie clarament invasora però **molt valorada gastronòmicament**. Es critica la paradoxa que, mentre la normativa ambiental exigiria **eliminar-lo**, hi hagi **agents rurals destinats a impedir-ne la pesca** en determinades zones, sotmesos a decisions polítiques contradictòries. El cas evidencia la **tensió entre conservació, normatives i interessos econòmics** en la gestió d’espècies invasores.

En els darrers minuts es mencionen altres espècies problemàtiques, com el **visó americà**, i projectes de reintroducció de **turons (fures salvatges)**, amb dificultats tècniques (pèrdua de GPS, animals molt escapistes). El to esdevé més distès: el presentador explica que havia tingut una fura com a mascota i comenta anècdotes sobre el seu caràcter escapista. Es torna al tema del **viatge del Lluís al Brasil** per seguir jaguars i àguila arpía, entre bromes sobre la perillositat dels jaguars i mesures de seguretat. El presentador li desitja **bon viatge** i li demana que, a la tornada, expliqui en detall l’experiència. La secció es tanca reforçant la idea que el programa vol parlar **de natura i de territori de proximitat**, però també connectant-ho amb experiències i projectes internacionals. El programa es clou anunciant que l’endemà tornaran a la mateixa hora.