El programa *Aquí, a l'Oest* inicia la segona hora amb la informació de temperatures a diversos municipis i avança els continguts: la secció gastronòmica **El tastet** dedicada al restaurant Wagokoro Pirineus, i el **claustre** de dimecres, preparat per l’Arnau Vila. Es recorda que tots els continguts del programa es poden recuperar al web.

La secció **El tastet** introdueix el restaurant **Wagokoro Pirineus**, cuina japonesa en un municipi de Ponent. Es defineixen tres conceptes clau: *Wagokoro* (essència japonesa), *Washoku* (gastronomia tradicional japonesa) i la ubicació a **Gerri de la Sal**. Es presenta el projecte liderat per **Kenya Nakamura** (xef) i **Anna Pereira** (cap de sala), i es dona pas a l’entrevista telefònica amb l’Anna.

L’Anna explica que es van conèixer amb el Kenya a **Berlín**, on tots dos vivien i ja treballaven en restauració. Després es traslladen a **Tòquio** durant quatre anys, on el Kenya continua com a xef i ella s’endinsa en el sector. Posteriorment tornen i obren el primer **Wagokoro a Barcelona**. L’Anna reconeix que mai hauria imaginat acabar regentant un restaurant japonès, i menys encara a Gerri de la Sal.

L’Anna descriu el primer Wagokoro a **Barcelona**, on ofereixen cuina **kaiseki**, un estil de menú degustació japonès molt tradicional, refinat i ritualitzat. Explica l’origen de la cuina *kaiseki* als banquets de l’alta societat japonesa, i com implica regles estrictes: **tècniques variades per a cada plat, producte de temporada, no repetir ingredients, cura extrema en formes, colors i vaixella**. Relata que aleshores eren pioners a Barcelona en aquest estil, i que alternaven menú degustació els vespres i caps de setmana amb un menú diari més ràpid entre setmana.

Després de 12 anys a Barcelona, l’Anna i el Kenya desitgen deixar la ciutat per anar a un lloc **més tranquil i proper a la natura**, coherent amb la seva cuina estacional. Se’ls acut aprofitar **la casa dels avis de l’Anna a Gerri de la Sal** per al nou restaurant. Fan consultes a l’arquitecte municipal, reben llum verda i decideixen reformar la casa. L’objectiu inicial és fer-ho sense pressa, mantenint el restaurant de Barcelona mentre reformen la casa al Pallars.

Quan ja han pagat la reforma de la casa de Gerri, esclata la **pandèmia de la COVID-19**. Es decreta l’estat d’alarma, no poden obrir el restaurant de Barcelona ni iniciar les obres a Gerri per manca de llicències noves. Es troben pagant lloguer a Barcelona sense facturar i amb diners invertits a Gerri. Davant la incertesa, decideixen **tancar el local de Barcelona** i traslladar-se definitivament a Gerri de la Sal, accelerant un projecte que inicialment volien fer amb més calma.

Les obres a Gerri poden començar al **juny del 2020** i, tot i que havien de durar fins al setembre, acaben al desembre. Obren el restaurant a finals de **desembre de 2020**, encara amb restriccions d’aforament del **30%**. Com que l’aforament total és de **9 persones**, només poden servir **dues persones per àpat**. L’Anna recorda amb humor aquells primers dies amb una parella a taula i ells dos al servei.

Es compara el Wagokoro de Barcelona (uns 17 comensals i alguna ajuda a cuina) amb l’actual de Gerri (9 comensals). A Gerri decideixen ser **només ells dos**, tant per controlar la qualitat i no dependre de personal extern com per crear un **ambient familiar i proper**. Els clients mengen a una barra davant del xef, i l’Anna es mou per la sala, generant una sensació de **menjador de casa** i d’estada compartida entre amics.

Molts clients habituals de Barcelona **viatgen fins a Gerri de la Sal** per tornar a menjar al Wagokoro Pirineus, fet que l’Anna agraeix profundament. Alguns descendents a la comarca o fins i tot la descobreixen per primera vegada gràcies al restaurant. L’Anna destaca l’emoció de treballar a la **casa dels seus avis**, donant-li una nova vida, i imagina la sorpresa que tindrien si veiessin un restaurant japonès a casa seva.

L’Anna explica que el menú que serveixen a Gerri és **un menú degustació tancat i sorpresa**, igual per a tothom i estable durant **dos mesos**. Manté l’estructura del *kaiseki*, on tradicionalment l’últim plat és **arròs i sopa de miso**, però aquí substitueixen l’arròs per **sushi (nigiri) més sopa de miso**, aprofitant que la zona té poca oferta japonesa. Canvien els plats segons **temporada** i **producte disponible**: figues, xocolata, etc., o plats típics d’èpoques específiques al Japó. Fan un èmfasi especial en el **producte de proximitat**: verdures, carns, peix de zones pirinenques (com la truita de Tavascan o d’Oliana), tot i que certs ingredients japonesos s’han d’importar per força.

Cada **dos mesos** canvien el menú per adaptar-se a la **temporada** i perquè els clients que repeteixen puguin provar coses noves. Tot i que només fan **un torn de migdia** i serveixen 9 persones, hi ha una gran feina invisible: preparació diària de tots els plats, sense reaprofitar ni congelar. L’Anna explica que, malgrat somiar amb fer excursions llargues quan vinguessin a Gerri, la realitat és que treballen **11-12 hores al dia** i només fan passejades curtes per l’entorn. Tot i l’esforç, es mostren contents amb el ritme i el projecte.

L’Anna reflexiona sobre similituds i diferències entre la **cuina japonesa** i la **catalana/mediterrània**. Comparteixen la **gran varietat de producte** (carn, peix, verdures, fruita, cereals), però divergeixen en el tractament: la cuina japonesa és aparentment **més senzilla i minimalista**, centrada en **l’essència del producte** i sense sobrecarregar-lo de salses ni barreges; la cuina catalana tendeix més a **afegir capes de sabor**. Aclareix que la senzillesa és només aparent, perquè hi ha molta tècnica i elaboració prèvia que no es veu en el plat final.

Per reservar a Wagokoro Pirineus cal enviar un **WhatsApp** al número de mòbil que figura al **web i a l’Instagram** del restaurant, indicant dia i nombre de persones. Amb tant poques places, els caps de setmana s’omplen fàcilment, però de vegades hi ha cancel·lacions que permeten avançar visites. L’Anna subratlla que moltes persones hi tornen diverses vegades l’any. L’entrevista es tanca agraint-li la participació i deixant oberta la possibilitat que un dia també hi participi el xef Kenya Nakamura.

Comença **El claustre**, la secció lúdica del programa. L’Arnau Vila es col·loca lluny dels companys per amagar el seu paper amb la llista de cançons. Presenta l’equip format per Sabina, Txell, Karen, Júlia, Maria i Ivan, i proposa un joc basat en el **Dia Mundial del Ballet**. Explica que haurà d’endevinar-se el **tipus de ball** a partir de fragments musicals, i divideix els participants en dos equips: **els joves** (Fran, Txell, Sabina) i **els més joves** (Júlia, Karen, Ivan).

L’Arnau detalla les regles: punts per resposta encertada i possibilitat de **rèplica**. Els àudios no tenen el títol visible, només “ball 1, ball 2...”. El primer fragment és **salsa** (Marc Anthony), però l’equip dels joves falla i l’encerten els més joves. El segon fragment és **bachata** (Romeo Santos), que l’equip dels més joves identifica correctament després de debatre, ajudats per una pista sobre la percussió i el tempo.

Segueix el concurs amb més ritmes llatins. El tercer fragment és un **merengue** (Juan Luis Guerra) que finalment encerta l’equip dels joves. El quart és una **cúmbia** (Rafaella Carrà / estil sud-americà), que reconeixen els més joves, tot i que l’Arnau assenyala que és una música que han ballat més sovint “els joves” que no pas “els més joves”. El marcador s’ajusta i el to es manté distès, amb bromes sobre qui balla què i a quines generacions pertany cada cançó.

Arriba la **samba** (Sérgio Mendes) que l’equip dels joves encerta, encara que amb dubtes sobre possibles subestils. L’Arnau comenta que el tema és un clàssic del Brasil. S’obren parèntesis sobre cançons de carnaval com **“Samba de Janeiro”**, *Macarena* o èxits similars, i es fan bromes sobre la freqüència amb què es posen aquestes peces i sobre la manca de victòries futbolístiques que redueix l’ús d’algunes d’elles a les transmissions.

El següent tema és un **tango**, *Por una cabeza* de **Carlos Gardel**, que l’equip dels més joves identifica i que la Txell relaciona amb la pel·lícula **“Essència de dona”**, on el protagonista balla aquest tango malgrat ser cec. L’Arnau repassa el marcador, felicita els encerts i introdueix detalls sobre les versions i els anys de les cançons. El joc combina coneixement musical amb referències al cinema clàssic.

El joc continua amb cançons més complicades. Apareix un fragment associat al **breakdance**, que l’Arnau vincula a la seva recent consideració com a **disciplina olímpica**. Els participants dubten i necessiten pistes. Després s’escolta un altre tall que genera confusió entre **ranxera**, **corridos mexicans** i altres estils. L’equip no encerta a la primera i es produeix un intercanvi de rèpliques i bromes sobre la dificultat de distingir alguns ritmes només pel fragment.

Finalment es revela que el fragment anterior era un **cha-cha-cha** (*La engañadora* d’Enrique Jorrín). L’Arnau recorda que sovint es coneix com a música de **“ball de vells”** a les festes majors de pobles petits. Després es passa a una **rumba** (amb referències a Peret), que l’equip dels joves reconeix fàcilment. També apareix el **pasdoble** (Rocío Jurado), que els més joves encerten. El marcador es manté ajustat i es juguen estereotips entre generacions i gustos musicals.

Els joves identifiquen un **vals** (*El Danubi Blau* de Johann Strauss), mentre que els més joves reconeixen un tema de **flamenc** de Camarón de la Isla. A continuació sona una peça que resulta ser una **polca** centreeuropea, però cap dels equips n’endevina el nom. L’Arnau explica que el públic sovint associa la polca a altres ritmes o a música de circ, i aprofita per reivindicar-ne l’origen al nord d’Europa. El punt queda desert i el marcador continua igualat.

S’introdueix una **tarantel·la napolitana**, que els més joves encerten gràcies a referències prèvies (com el film *El Padrí 2*). El següent tall remet a una peça que sona ètnica i amb molta percussió; després de dubtes entre ritmes africans i tribals, s’acaba revelant que és una **dansa del ventre**. Més endavant, l’Arnau proposa una cançó africana d’**Angola**, un **semba**, i converteix la pregunta en un repte amb punts per continent, país i ball; només s’encerta que és d’Àfrica, i la resta queda com a dada curiosa.

A la recta final, l’Arnau proposa fragments de **ballet clàssic**, relacionats amb el **Dia Mundial del Ballet**. Sona música de **Txaikovski**, i els participants identifiquen títols com *El llac dels cignes* o *El trencanous*, però no encerten el nom concret de la peça final: **“Dansa de la fada de sucre”**. Tot i així, el còmput general de punts dona la **victòria als més joves (9–7)**. L’Arnau tanca el claustre celebrant l’ambient distès i acomiadant el programa amb referències a **La Santa Espina** i al to habitual d’*Aquí, a l'Oest*: proximitat, humor i cultura de territori.