Francesc Balanyà dona la benvinguda a l’audiència i presenta el programa Aquí, a l’Oest, fet en xarxa per diverses emissores de Lleida. Es presenten els col·laboradors i el tècnic, i s’anuncia l’estructura del programa: notícies, tema del dia i tertúlia de cinema.

Es presenta el tema del dia: entrevista amb la lleidatana Montse López sobre la seva primera novel·la “La muntanya, la lecció de l’àguila”. També s’avança la tertúlia de cinema amb un convidat especial, historiador, submarinista i documentalista submarí. Abans, però, s’obre el bloc de notícies.

Notícia sobre els Premis Literaris de Lleida 2025: Joan Carles González Pujalte guanya el 30è Premi Màrius Torres de poesia amb “Tríptic de George Dyer”, inspirat en la figura del model i amant de Francis Bacon i el seu procés creatiu. Rafael Jaume obté el 42è Premi Josep Vallverdú d’assaig amb “L’algoritme d’Orfeu”, que reflexiona sobre com la tecnologia i els algoritmes han transformat la nostra relació amb la música i la llibertat interior. Es destaca el fort increment de participació respecte l’edició anterior i s’anuncia el lliurament dels guardons a la Seu Vella.

Cobertura de la concentració de bombers voluntaris a Lleida per presentar una demanda col·lectiva contra la Generalitat. Reclamen alta a la Seguretat Social, equiparació de drets laborals i cobertura d’accidents i malalties professionals. Es relaten casos de bombers que han hagut de pagar-se ells mateixos operacions i que no han rebut indemnitzacions. Es preveuen noves demandes col·lectives a altres demarcacions i una mobilització a Barcelona, agrupant més de 400 demandants.

Es relata un simulacre d’accident aeri organitzat per Protecció Civil i Aeroports de la Generalitat a l’aeroport de Lleida-Alguaire. Es recrea la col·lisió entre un avió de passatgers i una avioneta de formació amb tres víctimes mortals i diversos ferits. La participació de bombers, Mossos, SEM, Protecció Civil d’Aragó i Guàrdia Civil serveix per provar protocols. Una disfunció en el nombre de figurants obliga els equips a improvisar, fet que es considera positiu per detectar possibles falles en un context segur.

Notícia sobre el nou servei impulsat per l’Ajuntament de Mollerussa, l’Associació contra el Càncer i el CAP: un projecte pilot dins el programa Temps per Cures. S’adreça a famílies amb infants de 3 a 15 anys quan un progenitor està en tractament oncològic, oferint canguratge a domicili o en espais municipals, suport escolar, ajuda en dies de debilitat física i atenció en situacions urgents. La regidora d’Igualtat, Romy Balagué, explica que el projecte neix d’una experiència personal i pot esdevenir model extensible a altres malalties i municipis. El servei és gratuït i ja ha beneficiat més de 300 infants.

Es presenta la 28a Fira de l’Oli de Maials, esdeveniment de referència en el sector. L’alcalde David Massot anuncia una lleugera baixada del preu de la garrafa d’oli per fer-lo més accessible. L’oli és el fil conductor d’una fira multisectorial que també vol mostrar el patrimoni local com la Vila Closa. Es destaca la presentació del llibre “Maials, animar de pedra, històries d’un paisatge silent” de Xavier Esté i activitats com tastos, esmorzar popular i concerts, així com el guardó d’Amic de l’Oli per a Antoni Geronc.

Tancament del bloc de notícies i pas al tema del dia. Es reforça la continuïtat del magazín i s’introdueix que el següent espai girarà al voltant d’un llibre que està sacsejant molts lectors.

Sabina Pedrós presenta l’escriptora Montse López, bombera voluntària i mestra de primària, que acaba de publicar la seva primera novel·la “La muntanya, la lecció de l’àguila”. Es descriu el llibre com una ficció basada en fets reals que funciona com a història, manual i mirall, i que remou, desperta i convida a l’acció. Es dona pas a Montse perquè expliqui com va sorgir la idea d’escriure.

Montse López explica que el llibre neix arran d’un diagnòstic de trastorn d’estrès posttraumàtic provocat per una relació molt tòxica. Detalla seqüeles com atacs de pànic, ansietat constant, fatiga crònica, mala memòria, agorafòbia i fòbia a conduir, que li impedeixen continuar com a mestra o bombera. De retorn a Lleida amb la família, inicia l’escriptura el 2023 com a teràpia: parla d’una altra noia, la Laura, per distanciar-se del propi dolor. Veient que el text té forma de novel·la i pot ajudar altres persones, contacta amb Natàlia Sanxidrián, que l’ajuda a estructurar i produir el llibre.

Montse explica que volia que el llibre fos força autobiogràfic però amb elements de ficció per mantenir-lo com a novel·la atractiva. L’objectiu central no és només que els lectors gaudeixin de la lectura, sinó sobretot **ajudar**: donar eines a persones atrapades en relacions tòxiques per identificar-les i sortir-ne, així com a qui coneix algú en aquesta situació. Anuncia que el llibre tracta temes “top” que interpel·len molta gent.

S’enumeren alguns dels temes que tracta la novel·la: bullying, dol, avortament (Montse relata que va viure un avortament molt dur) i mobbing laboral. Remarca que moltes dones carreguen aquests dols en silenci i que cal treballar-los. Tot i la duresa, Montse insisteix que el llibre aborda aquests temes amb molta sensibilitat i també amb humor, per “treure ferro” al dolor sense deixar de treballar-lo, buscant sempre l’aprenentatge i el costat positiu.

Sabina llegeix fragments d’una ressenya molt elogiosa que destaca com el llibre transforma, està escrit amb amor i relata l’autosuperació d’una “àguila lluitadora”. Montse explica que sovint troba noves ressenyes de 5 estrelles i comenta el cas d’un lector que s’ha llegit la novel·la dues vegades en menys de sis mesos, cosa que ella viu com “sentir-se milionària”. Tot i que podria semblar un llibre enfocat a un públic femení, comenta que molts homes també s’hi han sentit identificats i encantats amb la lectura.

Montse comenta que adverteix alguns lectors que el llibre inclou erotisme i sexe, perquè reflecteix totes les facetes de la vida. Explica que, per fer comprensible com la protagonista pot acabar enamorada d’una persona narcisista o sociòpata, cal que el lector connecti profundament amb les seves emocions i fins i tot arribi a enamorar-se ell mateix del personatge tòxic. Això permet identificar-se amb el procés i entendre millor les dinàmiques de les relacions abusives.

Montse relata que l’escena més dura d’escriure va ser la de l’avortament, ocorregut fa deu anys i que ella no volia fer però es va veure forçada per la parella i la por a quedar-se sola amb un altre fill. Aquest episodi, molt personal, no havia estat treballat en teràpia i estava completament encapsulat. Escriure el capítol li provoca malsons, plor constant i ansietat; necessita un mes i mig per acabar-lo i reprèn la teràpia amb la seva psicòloga només per aquest tema. Explica com el cos somatitza el dolor i com, a través de parlar-ne, acomiadar-se del nadó i integrar-lo com a part de la família, ha trobat una gran pau, encara en procés de treball.

Es reflexiona sobre com el dolor s’encapsula fins que el cos està preparat per treure’l. A partir del capítol sobre l’avortament, es constata que el llibre està removent moltes coses en els lectors. Montse explica que hi ha qui ha llegit la novel·la en poquíssims dies i que una lectora desconeguda li va escriure per comparar-la amb un autor best-seller, afirmant que ella seria “la nova…” (un nom que Montse no recorda al moment). Aquesta mena de comentaris l’han sorprès i l’han ajudat a reconèixer la seva pròpia capacitat de transmetre.

Montse revela que està escrivint el segon llibre de la trilogia i ja té començats uns tres capítols i escaig. Tot i que la promoció del primer i l’ajuda a altres autors li consumeix temps, vol acabar el segon abans de març. El primer llibre va trigà un any i mig a escriure’s, perquè va ser una catarsi molt dura, amb períodes en què no podia continuar per la càrrega emocional. Ara té els tres llibres pensats i planificats.

Sense fer espòilers, Montse explica que el primer llibre serveix sobretot de context: els orígens de Laura, la família i el fill. Al segon, el conflicte ja esclata de ple, i vol introduir elements de màgia, mons paral·lels, llum i ombra, creant un univers més fantàstic. Explica un recurs clau: la introducció del primer llibre, un capítol molt dur, és en realitat el final del tercer. Això estableix un cercle narratiu que només es desvetlla del tot quan es llegeix la trilogia sencera.

Sabina confessa que li agradaria poder llegir els tres llibres seguits, perquè les històries que enganxen la deixen amb ganes de més i li costa esperar entre volums. Li trasllada aquesta “pressió amable” a Montse, que ja ha pensat la trilogia de manera que cada llibre respongui plenament al seu títol un cop acabat.

Montse explica l’origen del subtítol “la lecció de l’àguila”, basat en el mite de l’àguila que, als 40 anys, ha de triar entre deixar-se morir o renovar-se completament (bec, urpes i plomatge) per poder viure 30 anys més. Descriu el procés simbòlic de picar el bec, arrencar-se les urpes i les plomes durant 145 dies. Utilitza aquesta imatge per il·lustrar l’elecció humana entre quedar atrapats en una zona de confort que és una mena de mort en vida o endinsar-se en un procés transformador, molt dolorós però alliberador. La protagonista haurà d’afrontar aquesta “elecció de l’àguila” i la lluita entre llum i ombra, com una oruga que es converteix en papallona.

Montse explica que al llarg del llibre va deixant senyals, gairebé com una gimcana: banderes roges que indiquen toxicitat, avisos de l’univers que diuen per on no cal anar. El lector ha d’investigar què significa cada bandera i comprendre, a través de la història de Laura, la diferència entre relacions tòxiques i saludables. El seu objectiu és que el lector faci el “clic” que a ella li va costar anys aconseguir a base de molta bibliografia d’autoajuda i psicologia, però condensat ara en una novel·la emocionalment accessible i empàtica.

Montse explica que el llibre es pot comprar a Amazon en edició en blanc i negre sense signar, però que també ofereix una edició especial en color, signada, a través del web www.montse-lópez.com. Aquesta edició arriba dins d’una capsa molt cuidada, amb sorpreses a dins i packaging personalitzat que mostra la seva dedicació. Molts lectors que primer compren el llibre per a ells l’adquireixen de nou per regalar-lo, especialment de cara a Nadal, per menys de 30 euros, valorant tant la història com la presentació acurada.

Montse detalla que sent que ha “canalitzat” els llibres, ja que fins i tot els títols li van arribar en somnis. Té pensats els tres: el segon probablement relacionat amb una “guia” i un cèrvol (títol encara obert a canvis) i el tercer sota el títol de “La muda”. Cada títol reflecteix una fase del procés evolutiu de la protagonista i només es comprèn plenament un cop llegida tota la trama. Sabina tanca l’entrevista elogiant la valentia de Montse en compartir una experiència tan íntima i terapèutica i deixant la porta oberta perquè torni al programa amb la segona part.

Es dona pas a la tertúlia de cinema d’Aquí, a l’Oest, fent el pont entre literatura i audiovisual com a formes d’explicar històries. Francesc Balanyà presenta les col·laboradores de la secció (Karen Alfonso, Maria Gateu i Júlia García) amb un to distès i bromista, abans d’introduir el convidat especial del dia.

Karen Alfonso presenta el convidat: Josep Maria Castellví, historiador, submarinista i documentalista submarí, amb una llarga trajectòria al programa “Al filo de lo imposible” de TVE. Explica que ve a parlar del seu documental “Naufragis, Busos i Homes Rana”, que recupera històries dels treballadors del litoral català que, a la postguerra, van desmantellar vaixells enfonsats per obtenir metall en època d’escassetat.

Castellví explica que el projecte neix de la seva activitat com a submarinista i de la descoberta casual del personatge del “Paco el Rana” (Francisco Blay), a qui al principi creia un mite portuari. Un dia el coneix realment quan ja és molt gran i sorgeix una bona sintonia. A partir de converses al port, Paco comença a explicar-li històries fascinants sobre el seu ofici. Castellví decideix gravar-les (fa més de vint anys) amb una càmera de vídeo, creant un arxiu que ara és essencial per al documental. Descobreix així un món desconegut de naufragis a poca profunditat a la costa catalana.

El convidat descriu oficis insòlits de l’època, com el de recuperar fardells caiguts a l’aigua al Port de Barcelona. Explica que molts d’aquests busos eren autodidactes, aprenien sols a submergir-se i treballar sota l’aigua. La conversa deriva en paral·lelismes amb altres realitats de precarietat, evidenciant com, en diferents moments, hi ha hagut gent que ha viscut de recuperar allò que els altres perden o llencen, sovint al límit de la legalitat o la seguretat.

Castellví explica que, més enllà de tres anys recents de feina intensa, la recerca s’estén al llarg de dècades: enregistraments antics, arxius propis i exploracions de naufragis. El repte principal ha estat ordenar aquest material i donar-li un fil conductor: combinar les veus dels sis testimonis (incloent-ne un d’italià) amb la història dels vaixells que desmantellaven, molts d’ells amb biografies apassionants. El documental cobreix la fase en què el metall dels naufragis era molt valuós i conclou quan el preu cau i l’ofici deixa de ser rendible.

S’explica com la creació de la Confederació Europea del Carbó i de l’Acer i l’obertura econòmica d’Espanya fan caure el preu del metall, tancant la finestra de rendibilitat d’aquest ofici. Els busos i homes rana han de reinventar-se: alguns van a la Costa Brava a desmantellar altres vaixells menys profunds; d’altres es dediquen a l’extracció de corall vermell (avui prohibida) o a recuperar àmfores de vaixells antics, que en aquell moment encara no eren considerats patrimoni arqueològic.

Es parla dels riscos altíssims de l’ofici: morts, accidents greus i persones que queden fora de joc per seqüeles. Malgrat això, un dels testimonis diu que, tot i el patiment, “la vida era meravellosa”, reflectint la barreja de precarietat i sentit d’aventura. S’explica el pas dels busos clàssics amb casc pesant als homes rana amb escafandre lleugera, més àgils i adaptats a les tasques de desballestament submarí, marcant un relleu generacional entre “els grans” i els joves.

La conversa enllaça amb l’arqueologia subaquàtica i la figura de Rugeli, directora del Centre d’Arqueologia Subaquàtica de Catalunya. Castellví explica que, actualment, tot naufragi de més de 100 anys es considera jaciment arqueològic i està protegit. En l’època dels busos, però, no hi havia regulació: rebentar vaixells, treure corall o àmfores era vist com una activitat econòmica normal. Avui seria socialment i legalment inacceptable. Es fan paral·lelismes amb espolis en jaciments terrestres i amb l’ús il·legal de detectors de metall a escenaris històrics.

Es reforça la idea que un naufragi és un jaciment igual que un poblat ibèric, i que espoliar-lo té el mateix impacte patrimonial. S’esmenta que, en aquella època, la consciència patrimonial era molt menor, i que avui hi ha una legislació clara que protegeix tant els naufragis com les peces com el corall o les àmfores. Es recorda que, malgrat les prohibicions actuals, encara hi ha “pirates” que intenten aprofitar-se’n, però almenys el marc normatiu i la sensibilitat social han canviat radicalment.

Es posa en valor la feina del documental com a exercici de memòria històrica, tot i no ser estrictament memòria democràtica. Els oficis dels busos i homes rana s’entenen com una conseqüència de les misèries de la guerra i la postguerra: gent obligada a jugar-se la vida perquè no tenia altra sortida. Castellví evoca la novel·la i pel·lícula “El salari de la por” per descriure’ls: persones que accepten feines altament perilloses per pura necessitat. Es subratlla que els arxius i testimonis recollits dignifiquen la seva història i la situen en el lloc que mereix dins el relat col·lectiu.

Castellví aporta detalls humans impactants: aquests treballadors anaven carregats de caixes de dinamita amb tota naturalitat i la feien servir gairebé com qui manipula eines quotidianes. Una filla del Paco el Rana recorda com la seva mare s’esperava al balcó, angoixada, escoltant les explosions de les càrregues submarines sense saber si alguna havia estat l’última i si el seu home tornaria. Aquestes imatges mostren el vessant familiar i emocional de l’ofici i reforcen la idea de “salari de la por” viscut també per les famílies.

Es repassen els primers passos del documental en festivals: estrena al Memorimage de Reus, on guanya el premi Memori Reus (pel·lícules vinculades a la demarcació de Tarragona) i el premi Cinema Rescat per la millor recerca i ús d’arxius. També es presenta al Festival Internacional de Cinema Arqueològic del Bidasoa, amb projecció a l’auditori de l’Aquari de Sant Sebastià, i es prepara per a un festival de cinema arqueològic subaquàtic a Portvendres/Cotlliure, a la Catalunya Nord. Castellví valora aquests festivals com a plataformes clau de difusió.

Les tertulianes li pregunten si el documental es podrà veure a Lleida. Castellví admet que li agradaria, però que Lleida queda fora del circuit més natural (zones costaneres, festivals especialitzats) i que caldria encaixar-lo en algun esdeveniment concret. Explica que els drets d’ús de les imatges d’arxiu estan contractats per a festivals a un preu assumible, però que la difusió en televisions o plataformes multiplica els costos. Per això, caldria que una o diverses cadenes apostessin econòmicament pel projecte. Hi ha converses en marxa, però no res tancat.

Es fa una crida implícita a televisions i institucions perquè apostin pel documental i permetin que arribi a un públic ampli, atesa la seva importància patrimonial i històrica. El temps s’esgota i les tertulianes tanquen l’entrevista agraint a Josep Maria Castellví la seva presència i felicitant-lo pels premis i la feina feta. Francesc Balanyà remarca que la conversa s’ha fet curta i que seria interessant reprendre-la en una altra ocasió per aprofundir encara més en l’ofici i les històries recollides.