L’episodi d’aquí a l’oest (a EMUN FM) encadena tres grans blocs temàtics: una entrevista literària sobre cultura pop i postfeminisme, un reportatge de servei públic pel 25N sobre el SIAD (Servei d’Informació i Atenció a les Dones) i un tancament divulgatiu amb curiositats de fauna i ecologia local.
• Com la cultura pop de finals dels 90 i inicis dels 2000 va normalitzar la misogínia (música, sèries, cinema, premsa i narratives de celebritats).
• Definició i marc del postfeminisme com a tendència mediàtica que transmetia la idea que “ja s’havia assolit la igualtat” i que el feminisme era una “motxilla” innecessària.
• Exemples d’arquetips mediàtics (p. ex. Carrie Bradshaw, Bridget Jones, Ally McBeal) que reforcen relats individualistes centrats en la vida amorosa per sobre d’ambicions i projectes vitals.
• La invitada explica que parlar de misogínia comporta assetjament i intents de silenciament, sovint a xarxes.
"És un intent de silenciar les dones."
• El programa contrasta l’empenta política i artística de l’escena Riot Grrrl amb la fase posterior d’hipersexualització i explotació comercial d’adolescents.
• Es posa l’accent en la dificultat de detectar l’explotació amb 16 anys i en el paper de les figures d’autoritat.
• La lectura sobre artistes contemporànies apunta que l’art avui pot ser més valent i experimental, i que no cal “fer-ho tot perfecte”: també compta provar, equivocar-se i reclamar el relat.
• Una de les idees més potents és que la misogínia utilitza el fàstic com a arma: transforma prejudicis en judicis morals i facilita el menyspreu públic.
• S’alerta que identificar aquesta estratègia ajuda a desactivar-ne l’impacte.
• El llibre es planteja com una “història” que sovint no s’ha escrit: experiències compartides entre generacions i la necessitat de no perdre la saviesa acumulada.
• S’explica el patró de progrés i contrareacció (“pèndol”) i la importància de persistir en el canvi cultural.
• Es remarca que la violència masclista pot ser física, però també verbal, social, emocional, econòmica i psicològica.
• Es destaca l’impacte de les paraules i la humiliació, amb conseqüències profundes i duradores.
• Es mencionen efectes freqüents: estrès posttraumàtic, ansietat, insomni, baixa autoestima i disfuncions sexuals.
• El SIAD apareix com un recurs de suport psicològic i assessorament legal, i sobretot com un espai segur per ser escoltada i recuperar autonomia.
• Es descriu el cicle de la violència: acumulació de tensió → esclat → “lluna de mel”, i com entendre’l pot facilitar la presa de consciència.
• Missatge final: “la violència no és normal i hi ha ajuda disponible.”
• Conversa divulgativa sobre fenòmens com el “blau” a la natura, variacions de color i casos singulars (ex.: reinetes que poden aparèixer amb tonalitats inusuals).
• Explicació de les adaptacions dels picots: protecció cranial, llengua molt llarga i ús de la cua com a punt de suport per mantenir l’equilibri mentre piquen.
• Observacions sobre rastres i presència d’espècies en entorns locals.
• Es debat el concepte de bioindicador a partir de la llúdriga: no sempre implica aigües “perfectes”, perquè també pot aparèixer en zones alterades.
• Es reivindica l’òliba com a aliada ecològica per la seva capacitat de depredació de micromamífers i l’ajust de la cria segons la disponibilitat d’aliment.
• El tancament subratlla que la fauna local és plena de comportaments extravagants i fascinants, i que encara ens falta molt per aprendre.
• La cultura pop pot vehicular misogínia de forma “invisible” i generar marcs mentals duradors.
• El postfeminisme com a relat mediàtic pot desactivar lluites col·lectives en favor d’un individualisme aparentment alliberador.
• El SIAD és un recurs essencial per acompanyar, orientar i trencar el cicle de la violència.
• La divulgació ambiental ajuda a revaloritzar el territori i entendre les adaptacions de la fauna com a resposta a pressions ecològiques.