L’episodi d’AQUÍ A L’OEST combina dues peces molt diferents: una secció gastronòmica amb reflexió cultural i, tot seguit, el tram més distès del programa amb El claustre, basat en un test tipus revista juvenil i preguntes ràpides a l’equip.
"El menjar no està dissenyat per a veure'l. El menjar està dissenyat per a disfrutar-lo."
• S’analitza com a Instagram/TikTok premien plats hipervisuals: hamburgueses tallades que xorreixen formatge, ous “tendència”, salses exagerades i fins i tot colors artificials.
• La conversa distingeix entre una presentació cuidada (positiu) i l’excés com a reclam: quan la forma i la viralitat passen per davant del gust, la coherència i la salut.
• Es posa com a cas límit el Heart Attack Grill (Las Vegas), on l’excés és part del màrqueting i del relat (hamburgueses de calories desmesurades, teatralització, morbositat).
• Es comenta el fenomen del challenge food: menjar enormes quantitats o aliments impossibles (picant extrem, pesos absurds) en temps limitat per guanyar premis o visibilitat.
• Es remarca que el menjar es converteix en objecte memeable/fotografiable, i deixa de ser un àpat (plaer, nutrició, cultura) per ser espectacle.
• Es defensa que aquesta estètica funciona com a símbol d’ostentació (ex.: “muntanyes” de tòfona sobre pizza) i com a consum vicari: mirar allò que molta gent no pot permetre’s consumir sovint.
• Es connecta amb la sobreestimulació digital: continguts més ràpids, més grans, més intensos; “com més, millor”.
• Missatge central: reivindicar el gaudi i el seny — dieta mediterrània, menjar com a plaer i cultura, no com a font d’ansietat ni d’exhibició.
• Comença el tram distès del programa amb bromes internes i complicitat de l’equip.
• Es proposa un test estil Bravo/Superpop amb opcions A/B/C per definir personalitats, i després es llegeixen resultats generats amb ajuda de ChatGPT.
• Perfil A: “planificadores optimistes” (organització, fiabilitat, calma quan tot tremola).
• Perfil B: perfil “episòdic” (viure el present, humor, flexibilitat; dies d’alta energia i dies “sense crèdits”).
• Perfil C: creativitat i caos amable; improvisació com a virtut.
• Preguntes sobre cançons vitals, hobbies inesperats, si són bons mentiders, primer concert, pors “absurdes”, etc.
• Destaquen detalls com l’interès per sitcoms amb públic en viu, gustos musicals i petites confessions quotidianes que reforcen el to de “pati” i comunitat.
• La viralitat visual pot distorsionar el sentit del menjar: de gust i nutrició a objecte d’espectacle.
• El fenomen s’explica per lògiques de tardocapitalisme i societat de l’espectacle, on allò rellevant ha de ser extraordinari.
• El programa tanca amb un contrapunt: humor i cohesió d’equip amb un test lleuger que humanitza els tertulians.
Debat amb Miguel Moruno sobre com les xarxes premien plats exagerats i hipervisuals (formatge que xorreja, colors, combinacions extremes). Es tracta el *challenge food* com a culminació de l’excés, la conversió del menjar en objecte fotografiable i la lectura cultural (tardocapitalisme, societat de l’espectacle, ostentació). Es tanca amb una crida a gaudir del menjar i a reivindicar la dieta mediterrània.