Arrenca la segona hora d’**Aquí, a l’Oest** amb salutacions, recordatori de l’horari del programa i lectura de temperatures a diverses poblacions de Ponent. Es marca el to general del magazín i s’anuncia que comença la secció gastronòmica *El tastet*.

El presentador avança els continguts d’aquesta hora: la reportera **Maria Gateu** s’ha desplaçat al restaurant **La Boscana** per parlar amb el xef **Joel Castanyé** arran de la seva segona estrella Michelin. També s’anuncia que més tard arribarà la secció del **claustre**, conduïda per **Karen Alfonso**, on participen els diferents conductors del programa en un espai lúdic.

Comença la secció gastronòmica *El tastet* des de les cuines de **La Boscana**. Maria Gateu descriu l’ambient als fogons i entrevista el xef i propietari **Joel Castanyé**, preguntant-li què suposa per a ell i l’equip rebre la **segona estrella Michelin**. Els primers comentaris dels cuiners evidencien il·lusió, orgull i consciència del gran esforç fet.

La periodista dona veu a diversos membres joves de l’equip de cuina, que expressen **molta il·lusió i motivació** per seguir creixent dins el món gastronòmic. S’emfatitza que la distinció és fruit d’un any de molt treball i que el reconeixement reforça el sentiment d’equip. Tornen a sortir del bullici de cuina cap a un espai més tranquil per continuar l’entrevista.

Joel repassa els **orígens familiars i formatius**: va créixer literalment damunt del restaurant **Resquitx**, amb la campana extractora sota l’habitació i els olors de cuina com a part de la seva vida diària. Explica com, després de l’Escola d’Hostaleria de Lleida, va anar a estudiar a Sant Pol de Mar, on una demostració de **Ferran Adrià** (una menestra de verdures amb textures) li va obrir els ulls a una nova forma de cuinar. Aquest impacte i el pas pel món Bulli marquen el naixement del seu estil propi.

Castanyé amplia la influència d’**El Bulli**, Ferran i Albert Adrià en la seva trajectòria. Explica com aquella menestra de verdures, encara avui vigent, l’ha inspirat a mantenir un **plat homenatge a la Boscana**. Reconeix que tot el seu recorregut, des del Resquitx fins a les escoles d’hostaleria i el pas pel Bulli, ha configurat el cuiner que és avui i l’ha empès cap a una **cuina creativa i d’autor**.

Joel defineix La Boscana com una **cuina molt personal**, avui clarament orientada a la **fruita**. Subratlla que, tot i referents previs com *Josep Lladonosa*, el que ells fan és una evolució radical: la fruita és eix central i no simple acompanyament. Remarca que la seva família és de la zona des de fa generacions i que la fruita forma part del seu ADN i del de tot el Pla d’Urgell. Aquesta aposta es tradueix en menús on la fruita pot ocupar fins al 70–80% del protagonisme, sobretot a l’estiu.

Es descriu el **projecte de fruita de Lleida**: La Boscana ha adquirit finques al voltant i, conjuntament amb l’*Ignasi Iglesias* i la dona de Joel (enginyera agrònoma i doctora), han plantat **40 varietats diferents** de fruita (peres, pomes, préssecs, codonys, prunes, etc.). A això s’hi sumen plantacions de Fuji, peres, ametlles i camps de nectarines i altres pomes d’amics pagesos propers. Joel destaca la **amistat i confiança amb els productors**, que els subministren fruita amb el punt exacte de maduració i grau de sucre que necessiten per a cada creació.

Castanyé explica la **complexitat de treballar la fruita** més enllà de les postres: la dolçor natural pot saturar el paladar si no es controla bé. El gran repte és combinar dolç i salat en un menú llarg sense cansar el client. Per això, tanquen **gener, febrer i part de març** per dedicar-se a **creativitat i I+D**, amb una part de vacances i una part intensa d’assaig–error a cuina. Abans de tancar fan una llista de receptes i tècniques noves que després proven amb l’objectiu d’incorporar-ne només una petita part al menú final.

S’explica com, alguns anys, poden provar **50 receptes noves** i només n’acaben entrant 5 al menú, mentre que altres temporades hi ha més èxit. Joel assumeix que la creativitat és dura i que moltes idees no funcionen, però que el **boca-orella dels clients satisfets** els dona confiança per seguir arriscant. Remarca que el tipus de públic de restaurants gastronòmics busca novetats i sorpresa, i compara la situació amb el que va passar al Bulli o al Celler de Can Roca: una clientela amb la ment oberta als plats més atrevits.

Joel descriu com es passa de les proves de plats a la **construcció del menú degustació**: quan tenen prou plats rodons, decideixen l’ordre i el paper de cadascun. Hi ha plats ideals com a aperitius lleugers (com una **sidra de poma molt delicada** que neteja i prepara el paladar), d’altres que han d’anar al centre del menú per intensitat, i alguns que poden exercir de **“bisagra”** entre la part salada i la dolça. També hi ha elements que poden funcionar com a prepostres, com l’“embotit de caqui”, que un crític els va suggerir de moure cap a la zona dolça.

Joel explica que demana activament **crítiques i opinions** als clients, preguntant què no els ha agradat. Li interessa tant sentir discrepàncies dins una mateixa taula com els punts coincidents. Valora igualment el feedback de la **premsa gastronòmica** i reconeix que, des de dins, hi ha coses que no es veuen. Alguns plats el fascinen per motius tècnics o per somnis personals de llarg recorregut, però necessita contrastar-ho amb la percepció de qui ho menja per primer cop.

Abans de servir el nou menú al públic, Joel, la seva dona i la seva mare el **proven com si fossin clients**, amb paper i bolígraf, revisant l’ordre, la càrrega de fruita, la presència de marisc, carn, sopes, plats calents, etc. Fan diversos tastos complets per veure si l’equilibri és l’adequat. Compara el menú amb una **obra de teatre**: per molt que s’hagi assajat, durant la primera setmana encara evolucionarà. Durant anys han canviat el menú sencer cada temporada, però han decidit fer-ho de manera més gradual per mantenir creativitat i, alhora, donar estabilitat a l’equip.

Joel confessa que durant cinc anys han viscut en una “bogeria” de **canviar tot el menú de cop**, cosa molt exigent per a cuina i sala. Des de fa un temps han optat per **introduir canvis a poc a poc**, mantenint algunes creacions i renovant-ne d’altres. Això permet que l’equip assimili millor les novetats, interioritzi les explicacions i continuï exercitant la creativitat sense sotracs tan forts.

La periodista destaca la tendència de tornar a la terra i mantenir el contacte amb productors i clients, malgrat tenir dues estrelles. Joel insisteix que són **“un restaurant pagès, un restaurant de poble”** i que això és perfectament compatible amb la màxima professionalitat. Defensa que la proximitat i la **naturalitat rural** no estan renyides amb un servei de gran nivell, sinó que el reforcen. Es mostra molt orgullós de ser de poble i de representar aquesta manera de fer en l’alta gastronomia.

Joel diferencia entre el restaurant on vas només a saciar la gana i el restaurant gastronòmic, on vas a **“alimentar l’ànima”**. Explica que la gent hi ve a celebrar aniversaris, esdeveniments familiars o moments especials amb persones estimades. Per això, han d’estar a l’altura en qualitat, però també en calidesa humana i familiaritat. Considera que el **combo ideal** és un lloc molt cuidat i professional, amb un tracte igualment proper i humà.

Castanyé destaca trets de la **identitat lleidatana**: proximitat, humilitat, ganes de saber d’on és l’altre. Té el costum de preguntar d’on són els clients i descobreix que molts són de pobles i, sovint, de la demarcació de Lleida. Hi veu una gran connexió amb la manera com ell entén el servei. Recorda la importància de mantenir aquesta autenticitat i la capacitat de fer sentir tothom com a veí o conegut, encara que vingui de lluny.

Joel explica com la **gent de Lleida s’ha fet seva la segona estrella Michelin**, igual que ja havia passat amb la primera. Parla del paper del bar del Resquitx, amb la seva mare als 82 anys encara al peu del canó, i de com la família comparteix amb il·lusió vídeos i records de la gala. Reivindica aquest valor lleidatà d’autenticitat i humilitat i fa una crida a no perdre’l, comparant-ho amb la despersonalització que sentia quan vivia en un gran bloc de pisos a Barcelona.

Joel diu que l’ingredient principal de La Boscana és l’**ànima de l’equip**. Asegura que tenen “el millor equip del món amb ànima” i que això pesa més que qualsevol coneixement enciclopèdic de vins o tècnica. Defineix la cuina i la sala com un “microclima” meravellós. Sobre la **tercera estrella Michelin**, explica que durant anys es va dir que no volia morir-se sense una primera i que, després, ha arribat la segona als 49 anys. Confessa que ja ha dit a l’equip que han de **buscar la tercera per mantenir la segona**, no com a obsessió, sinó per no acomodar-se.

La conversa es tanca en un to distès, amb l’aparició del gos de Joel, el **Nuc**, que també “disfruta” de l’èxit. Maria Gateu s’acomiada, agraeix l’acollida i felicita el xef per la feina. El programa enllaça amb una careta general que recorda que *Aquí, a l’Oest* ofereix continguts de tota mena pensats per a l’oient.

Comença el **claustre**, secció coral que es presenta com “l’hora del pati” de l’equip del programa. La presentadora **Karen Alfonso** saluda els companys, esmenta en to de broma l’absència de l’Ivan Osona i reprenen el fil del gag **“Ivan busca l’amor”**, amb correu i telèfon per a candidates. Paral·lelament, Karen explica que té un **problema amb el teclat** de l’ordinador (els símbols no corresponen a les tecles). Entre comentaris irònics sobre troians i disposicions de teclat, els companys li proposen solucions i aprofiten per fer una crida perquè algun informàtic truqui en directe per ajudar-la.

Karen enceta el **primer claustre nadalenc** de la temporada, recordant que ja som als primers dies de desembre i, per tant, “oficialment” en mode Nadal, encara que alguns companys ho considerin precipitat. Explica la primera dinàmica: cadascú ha rebut prèviament **dues paraules aleatòries** i ha de crear una **frase absurda** ràpida, idealment amb connexió nadalenca. El grup es prepara per improvisar mentre es riuen de la seva pròpia capacitat per a “habilitats absurdes” i per la necessitat d’improvisació com a trets útils del seu ofici de periodistes.

Cada membre del claustre diu la seva **frase improvisada** utilitzant les dues paraules que li han tocat. Surten combinacions com *wifi i trineu*, *turó i micròfon*, *helicòpter i mitjó*, *Rudolf i rents*, *estrella i skateboard*, *coet i tió*, etc. Algunes frases es relacionen explícitament amb escenes de Nadal (Pare Noel en helicòpter, rens enviant selfies), altres juguen amb la personalitat d’alguns membres (micròfon i Fran, hoquei, etc.). El to és totalment desenfadat, amb molta rialla, correccions entre companys i autoironia sobre el nivell d’absurditat aconseguit.

Acabades les primeres rondes de frases, l’equip comenta el **nivell d’enginy i absurditat** assolit. Es riuen de qui s’ha embolicat amb subordinades massa llargues o històries improvisades, i discuteixen fins a quin punt la capacitat d’improvisar forma part de l’ofici periodístic, sobretot en directe. S’hi barregen bromes internes, petites confessions de vergonya escènica i reconeixement mutu quan una frase ha quedat especialment rodona o divertida.

Karen anuncia la **segona part del claustre**: un **Passapalabra nadalenc**. Explica les normes: hi ha una paraula per lletra de l’alfabet, totes relacionades amb el Nadal; cada participant respon per torn, pot dir “passa paraula” i, si falla, el següent pot “rebotar” la resposta i guanyar punts simbòlics. S’adverteix que algunes lletres no tenen paraula clara i es deixaran per consens. El grup acorda l’ordre de participació (Sabina, Txell, Maria, Júlia, Ivan, Arnau, Fran) i assumeix amb bon humor la inevitable competitivitat que apareixerà.

Comença el rosco. Amb la **A**, Karen pregunta on va començar la tradició dels arbres de Nadal; després d’errors inicials (Àustria, etc.), la Maria encerta **Alemanya** i Karen aprofita per explicar breument l’origen pagà dels arbres decorats, vinculats al sòlstici d’hivern i posteriorment cristianitzats. Amb la **B**, la Júlia respon correctament **Betlem** com a representació del naixement de Jesús. El joc continua establint el registre: barreja de coneixement cultural, rapidesa mental i broma.

Amb la **C**, la definició de “petita campana” típica de decoracions nadalenques porta a la resposta **cascavell**. S’obre un petit debat lingüístic sobre si cascavell és estrictament correcte o si caldria dir-ne *picarol*, amb referència a recursos com l’**Optimot**. La **D** fa referència al **dècim** de loteria de Nadal, i amb la **E** s’identifica l’**elf** com a follet ajudant de Santa Claus. Amb la **F**, s’esmenta el **fanalet** com a llum típica de Nadal, connectada també amb tradicions com la cavalcada o processons infantils.

Amb la **G**, es parla del premi més gran de la loteria de Cap d’Any a Catalunya, la **Grossa**. La **H** correspon a **hivern**, com a estació en què oficialment cau Nadal, fet que dona peu a bromes sobre quan és “legítim” començar a celebrar-lo. La **I** és una lletra conflictiva: no troben cap concepte clarament nadalenc i acaben acordant **il·lusió**, posant l’èmfasi en el sentiment que genera el Nadal, especialment en els infants quan veuen llums, arbres o la cavalcada.

Amb la **J**, la pregunta sobre una famosa cançó anglesa de trineus i campanetes porta ràpidament a **Jingle Bells**. La **K** no té paraula clara; Karen ho reconeix i el grup s’hi aboca amb propostes creatives: **karaoke** (cantar nadales en grup), *kiwi*, cereals o fins i tot ocurrències provocadores com associar-la a vestimentes processonals. Al final, queden amb la idea del **karaoke nadalenc** com a una imatge divertida dels sopars de empresa i vetllades familiars.

Amb la **L**, es pregunta qui dona la benvinguda al Nadal a Espanya. En to de broma, responen **Letizia Sabater**, convertint-la en icona kitsch del Nadal mediàtic. També apareix de fons la L de **loteria**. Amb la **M**, es parla del lloc on es posen **regals o llaminadures**: la **mitja** o mitjó penjat, encara que el grup juga també amb altres imatges nadalenques. Tot plegat manté el to humorístic i poc solemne del joc.

Amb la **N**, s’encerta ràpidament **neula**, dolç típic de Nadal a Catalunya i les Balears. Amb la **O**, Karen cita la nadala *“Aquí dalt de la muntanya hi ha dos pastorets abrigadets que mengen…”* i el grup respon **“ous i farra”**, completant la lletra. Amb la **P**, recuperen una altra cançó tradicional (el *noi de la mare*) i juguen a endevinar què és el primer que li donen “perquè el sàpiga bo”, encara que la resposta genera dubtes i rialles. Aquest tram reforça la connexió del joc amb el **cançoner de Nadal** i la memòria popular.

La **Q** es resol amb propostes com **quilos** (de menjar que es guanyen per Nadal) o **quiche** com a plat de festa. Amb la **R**, s’encerta **ren** com a animal mític del trineu. La **S** dona peu a idees com **solstici**, **Sevillanes** o marques de torró (Suchard), i recorden que alguns productes de xocolata es consumeixen tot l’any, no només per Nadal. Amb la **T**, la resposta evident és el **tió**, tronc màgic que caga regals. La **U** acaba essent **unió**, referint-se a la reunió familiar dels àpats. La **X** es vincula a un **xiulet** com a regal d’una nadala. La **W** queda pràcticament en l’aire, es llancen idees com *watercolor* o altres ocurrències sense una solució ferma, i el joc es tanca entre bromes sobre com s’han “inventat” mig rosco.

Acabat el rosco, Karen agraeix la participació de tots i reconeix el caràcter una mica caòtic però molt divertit del **Passapalabra nadalenc**. Entre comentaris finals sobre paraules inventades, marques, tradició i excés de menjar, es tanca el primer claustre nadalenc amb un comiat coral i to festiu, reforçant la imatge del programa com un espai de **proximitat, humor i companyonia** amb l’oient.